La Caputxeta vermella

L’adolescència i el sexe

De tots els contes infantils que s’han conservat la Caputxeta Vermella és un dels més coneguts, llegits. Us expliquem l’extraordinari naixement d’aquesta història i portem a la nena, el llop, l’àvia i el caçador al divan del psicoanalista. Tot seguit podrem assaborir-la millor.

Molts autors senyalen l’origen dels contes tradicionals en les creences mitològiques que, deixades de banda al món sacre, passen a formar part del món laic reduïdes al folklore infantil. La nostra protagonista prové d’una història documentada al 1023 anomenada Fecunda ratis, on apareix una nena en companyia de llops i que vesteix una roba de color vermell molt important per a ella. Altres variacions del mite les trobem a Itàlia com La finta nonna en el segle XIV.

Se sap que Perrault, creador indiscutible del conte, coneixia aquestes històries fins i tot les més sàdiques en què el llop obliga a la caputxeta a beure’s la sang de l’àvia. És comprensible que deixés de banda el canibalisme i el salvatgisme original de les històries primitives: el seu conte està escrit per a la cort de Versalles. Charles Perrault va incloure Le petit chaperon rouge a l’edició de Contes de ma mère l’Oye l’any 1697, on l’autor escriu històries moralitzants per als joves de la cort amb advertències explícites sobre la virtut i les bones maneres.

La Caputxeta Vermella, de camí a casa de la seva àvia, es troba amb el llop. L’animal no se la pot menjar allà mateix per por que els llenyataires el descobreixin. Decideix doncs, gràcies a les indicacions de la nena, menjar-se primer a l’àvia i després a la nena. El llop es cruspeix a l’àvia i espera a la Caputxeta al llit, tot nu. Quan arriba la nena li demana que es tregui la roba i que es fiqui amb ella al llit. Així ho fa i se la menja. L’autor ens deixa una moralitat en forma de vers.

Aquí veiem que els nens,
i sobretot les nenes,
boniques, bones i amables,
fan molt malament d’escoltar tota mena de gent,
i que no resulta estrany
que el llop se les acabi menjant.
i dic el llop, car tots els llops
no són de la mateixa mena;
n’hi ha de molt complaents,
que sense fer soroll i amb bones maneres
segueixen les jovenetes
fins a casa seva i a tot arreu.
però, ah!, heu de saber que aquests llops empallegosos
són, de tots, els més perillosos.

Charles Perrault

No serà fins l’any 1800 quan apareix la figura masculina del caçador gràcies a l’obra de teatre Vida y muerte de la pequeña Caperucita Roja: una tragedia de Ludwig Tieck on trobem a una nena de set anys més desenfadada i descarada. El llop reconeix per la seva condició de paria i d’animal salvatge davant del gos domesticat de la família de la caputxeta. L’obra, d’un alt contingut religiós i moral, castiga als pecadors: llop i caputxeta.

CAPERUCITA ROJA
El verde es como la pobre gente,
Que uno se encuentra constantemente,
Crece en cada arbusto, en cada vedado,
¡Ay, Dios amado!,
Del rojo anda aún muy alejado
El rojo los ojos al instante ha de despertar,
¿Cuántos palos a un niño no le habrán de dar
Para que de su glotonería se arrepienta?
Allí donde algo rojo se manifiesta hay también unos labios encarnados,
Que comen, aunque fuera un crudo bocado.
Afortunado quien consiguiera
Que, como la mía, su cabeza luciera
Una roja caperucita, tan bella.
 
CAZADOR
Dame un beso, eres una loca.
 
CAPERUCITA ROJA
Oh, apartaos, el tabaco disgusto me provoca.
 
CAZADOR
Tú, pilluela, si el tabaco no quieres oler,
Jamás un esposo podrás tener.
 

Ludwig Tieck

La Caputxeta vermella al divan del psicoanalista.

La caputxeta arriba finalment a les mans dels germans Grimm l’any 1812. La història sofreix una transformació tan significativa que, actualment, és la versió del conte més coneguda.

Un dia la mare de la caputxeta la convida a portar menjar a l’àvia. Adverteix a la caputxeta de no entretenir-se. En el camí la nena es troba al llop i aquesta l’explica tot el que vol saber. El llop pensa que és una bona ocasió per atipar-se i distreu a la nena mentre que ell va a casa de l’àvia, se la menja i es posa la seva roba. Quan arriba la nena també se la menja i, ben tip, es posa a roncar. El soroll desperta les sospites d’un caçador. Aquest li fa un tall a la panxa d’on surten les dues dones sanes i salves. La caputxeta decideix posar-li pedres dins la panxa oberta. En despertar el llop fuig i mor pel pes de les pedres. El caçador es queda la pell i els tres mengen i veuen el vi i la coca que la nena ha portat. La Caputxeta reflexiona  sobre l’ordre que li ha donat la seva mare abans de sortir.

Bruno Bettenheilm és un dels autors que més ha estudiat els contes infantils des del punt de vista del psicoanàlisi. He escollit la versió dels germans Grimm per dues raons: perquè és explicació del pas de la infància a la pubertat als nens d’una manera intuïtiva; i perquè és la pròpia protagonista la que soluciona les seves contradiccions i errades. No es jutgen els protagonistes. Hi ha una identificació amb la Caputxeta. Alguna vegada, algú de nosaltres, no ha fet cas a la mare i també s’ha oblidat les seves obligacions.

En la versió de Perrault, dedicada als adults, tot és explícit: les noies bones fan bé de malfiar-se dels aduladors que les portaran al sexe i la destrucció. No deixa espai per a la imaginació. L’autor es posiciona clarament: les nenes reben el seu càstig i els llops seductors la seva dosi de plaer.

Si la versió dels germans Grimm s’ha popularitzat fins arribar als nostres dies ha estat perquè s’ha incorporat un conflicte a la narració que atorga humanitat a la protagonista.

Si todas las variantes de la Caperucita Roja terminaran como la de Perrault, deberíamos haber relegado este relato al olvido.
                                                                             
Andrew Lang

El conte ens enfronta davant del conflicte entre la realitat i el plaer. Allò que hem de fer i allò que ens agradaria fer. Tema especialment present a l’adolescència. I la Caputxeta és una preadolescent. La mare li dona una ordre ben clara: portar el menjar a casa de l’àvia i no desviar-se del camí. La Caputxeta sap què ha de fer però, a la primera oportunitat que el llop li mostra la bellesa del bosc, es dedica a recollir flors fins que ja no en pot agafar més sense reflexionar sobre les conseqüències que això pot tenir sobre ella mateixa i sobre la seva àvia.

El conte ens enfronta davant del conflicte entre la realitat i el plaer. Allò que hem de fer i allò que ens agradaria fer. Tema especialment present a l’adolescència. I la Caputxeta és una preadolescent. La mare li dona una ordre ben clara: portar el menjar a casa de l’àvia i no desviar-se del camí. La Caputxeta sap què ha de fer però, a la primera oportunitat que el llop li mostra la bellesa del bosc, es dedica a recollir flors fins que ja no en pot agafar més sense reflexionar sobre les conseqüències que això pot tenir sobre ella mateixa i sobre la seva àvia.

Aquest conflicte segueix present en els personatges masculins: el llop i el caçador. També hi conviu la contradicció de la masculinitat: un és violent i sexual mentre que el segon és protector i generós. El conflicte s’accentua ja que apareix el sexe com eix del conte. El llop representa les tendències asocials i primitives que hi ha en cadascú de nosaltres He de jugar molt fi si les vull caçar totes dues diu el golafre. El caçador l’anomena “vell pecador” (o “viejo verde” en algunes versions castellanes).

La Caputxeta té uns sentiments ambivalents de por, estranyament i curiositat quan es troba al llit amb el llop disfressat.

– Ai, àvia, quines orelles tan grosses que tens!
– Per a escoltar-te millor!
– Ai, àvia, quins ulls tan grossos que tens!
– Per a veure’t millor!
– Ai, àvia, quines mans tan grosses que tens!
–  Per agafar-te millor!
–  Ai, àvia, quina boca tan enormement grossa que tens!.
–  Per a devorar-te millor!

El llop ha cobert les seves necessitats bàsiques: menjar i sexe. En aquell moment entra en escena la figura  paternal i protectora del caçador. De seguida endevina el que ha passat però reflexiona i decideix obrir la panxa del llop abans que matar-lo per recuperar a les dones. És la Caputxeta, però, qui dona la solució per rematar al llop va agafar ràpidament unes pedres, amb les quals van omplir la panxa del llop. Ha interioritzat la lliçó: Ja no et tornaràs a desviar mai més del teu camí, si la mare t’ho ha prohibit. L’aprenentatge de la Caputxeta és l’acceptació dels valors que li transmeten els adults per enfrontar-se als perills de la vida.

Deixem de banda les interpretacions políticament correctes dels contes infantils i de l’estereotipus a que són sotmesos els seus protagonistes. La tendència de buscar llops bons i caçadors sense escopeta hauria de pertànyer al món de la creació de noves versions del conte en clau de joc, com han fet Gianni Rodari o Roald Dahl.

No podem prendre al peu de la lletra el que es diu en els contes. Els seus personatges són símbols d’experiències concretes de la vida dels nens.

La reticència a explicar els contes originals potser prové perquè els pares no ens sentim identificats amb els progenitors que surten a les històries, sovint cruels i despietats. Superem les nostres pròpies pors i descobrim als infants el regal d’amor, en paraules de Lewis Carroll,  que els ajudarà superar les dificultats a les que es trobaran a la vida.

Els llibres m’inspiren

La versió original del conte la podeu trobar al llibre El gran llibre dels contes. Barcelona: Barcanova, 2001 i en versió castellana. 

Si voleu portar a més protagonistes de conte al divan de Bruno Betthelheim heu de llegir Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Barcelona: Crítica, 2012.

Per quedar-ne tip: De caputxetes n’hi ha de tots colors, una selecció de la Caputxeta als llibres, al cinema i a la televisió i Algún día en alguna parte.