Stanley Kubrick: 13 pel·lícules, 11 llibres.

El director de cinema era un àvid lector i va trobar en els llibres una font d’inspiració. Et proposo seguir l’itinerari de lectures d’en Kubrick i descobrir les magnífiques novel·les que va portar al cinema.

Repte Kubrick. Acceptes el repte de llegir-te els 11 llibres?

Et presentaré una ressenya d’una novel·la per a cada mes de l’any que aniré ordenant cronològicament segons l’any d’estrena de la pel·lícula. No és la meva intenció fer spoilers ni comparar el llibre i la pel·lícula sinó simplement recuperar obres literàries de primera magnitud que, potser, han estat eclipsades per les seves adaptacions al cinema, convertides en clàssics per Stanley Kubrick. T’hi apuntes ?

1. Cop mestre de Lionel White.
2. Senderos de gloria de Humphrey Cobb
3. Espartaco Howard Fast
4. Lolita de Vladimir Nabokov
5. Dr. Strangelove, o, cómo aprendí a dejar de preocuparme y amar la bomba de  Peter George
6. 2001: una odisea espacial d’Arthur C. Clarke.
7. La naranja mecánica d’Anthony Burgess.
8. Memorias y aventuras de Barry Lyndon de William Makepeace Thackeray.
9. El resplandor de Stephen King.
10. Un chaleco de acero de Gustav Hasford.
11. Història somiada d’Arthur Schnitzler.

Cop mestre de Lionel White

White va treballar com a periodista de successos, especialitzant-se en atracaments i secrets, fet que es reflecteix en la seva visió realista, crua i descarnada del crim. Cop mestre va ser publicada l’any 1955. Un any més tard Kubrick va filmar la seva adaptació amb el títol de Atraco perfecto (The Killing) amb participació al guió de l’escriptor Jim Thompson.

El llibre comença quan Johnny Clay surt de la presó després d’una llarga condemna. Ni el retrobament amb la seva xicota ni la possibilitat de començar una nova vida el fan desistir de la seva obsessió: l’atracament a l’hipòdrom de Long Island. Quatre anys a la presó dona molt de temps per pensar i Clay ja té pensat el cop mestre.

Un cop més la dona va pensar, ha canviat. Era estrany, però quelcom en ell era diferent. Físicament, els quatre anys no semblava que n’haguessin alterat gens l’aspecte. Hi havia, és clar, aquell toc nou de gris damunt les orelles. Tanmateix, encara era un home magre, fort, de sis peus d’alçària. Encara tenia els trets de la cara bellament pronunciats, i els seus ulls grisos continuaven tan clars i despreocupats com havien estat sempre. No, el canvi no era pas físic.

(…)

Encara parlava i actuava de la mateixa manera. Continuava essent el mateix Johnny de sempre. Excepte que d’alguna manera semblava haver posat seny. Ara, en ell, hi havia una actitud soterrada nova, profunda i seriosa, que abans no hi era. Una mena de propòsit seriós del qual sempre havia mancat.

Dos millions de dòlars és la recaptació màxima que l’hipòdrom de Long Island pot obtenir en un dia. El pla està pensat perquè ningú prengui mal, no hi haurà cap mort. Però del que més se sent orgullós Clay és del seu enginy a l’hora d’escollir els companys d’atracament.

En això hi ha la gràcia de tot plegat – va dir-li Johnny -. Evito l’equivocació que fan la majoria dels lladres. Sempre es relacionen amb altres lladres. Aquests homes, els qui van amb mi en aquest afer, no són – cap d’ells- delinqüents professionals. Tots tenen feina, tots fan una vida aparentment decent i normal. Però tots tenen problemes econòmics i tendència a pispar. No, no cal que t’hi amoïnis. És un pla a prova de ximples.

Tot atracament necessita d’un plànol i, a l’edició catalana, en trobem un de ben detallat. És una autèntica meravella poder llegir aquesta obra en la selecció de la mítica col·lecció La Cua de Palla.

Per més calculat que estigui el pla sempre hi ha el component humà. Els desitjos més incomprensibles i inesperats el poden esguerrar. Una Eva moderna pot impedeir a la banda accedir al paradís que atorga la seva part del botí. Un pecat original del que ningú està exempt: la vulnerabilitat de l’ésser humà.

Una dona així – va interrompre’l Johnny – adora la pasta. Se l’estima més que qualsevol cosa en el món. Deu tenir les seves pròpies idees per a quan tot estigui fet i acabat. Deu estar segura d’arrambar amb els calés del marit. I recordeu això: George s’ha ficat en l’afer només per un motiu. Proporcionar diners a la seva muller. Ell ho sap, i ella ho sabrà quan ell hagi rebut la seva part. I ella és forta. Molt més forta que ell. Podeu apostar que ella l’ajudarà perquè faci la seva tasca i la cobri.

No és estrany que la novel·la fascinés a Kubrick: personatges memorables, un objectiu conegut des de la primera pàgina, el fatalisme present en tota la història, una femme fatale, un convicte que jura que aquest és l’últim i definitiu cop. La pel·lícula és un film noir que fa tots els honors a la novel·la. Tant la novel·la com la pel·lícula atrapen des de l’inici fins al final. Un The end que només desvetllarem amb el titular del llibre.

Va observar casualment els titulars del periòdic i inconscientment va gravar-los en el seu cervell.

                            UN DELINQÜENT DÓNA

                            UN COP MESTRE A L’HIPÒDROM

                            I SE N’EMPORTA DOS MILIONS

Senderos de gloria de Humphrey Cobb

De les seves novel·les en destaquen Todos fueron valientes (1938). També va ser guionista de la pel·lícula San Quentin (1937) protagonitzada per Humphrey Bogart.

Una notícia, un poema i pel·lícules bèl·liques

El 2 de juliol de 1934 The New York Times publica el titular “Los franceses absuelven a 5 fusilados por amotinamiento en 1915; dos de sus viudas reciben una indemnización de un franco cada una”. L’autor es basa en els fets reals dels caporals de Souain. El general Réveilhac va ordenar que cinc caporals del 136 regiment de l’exercit francès fossin executats. El motiu: pour encourager les autres després del fracàs d’un atac realitzat en març de 1915 contra un turó proper a Souain, regió de la Xampanya. De la indignació i de la seva experiència com a soldat publica l’any 1935 Senderos de gloria.

El títol de la novel·la procedeix d’un vers d’Elegía escrita en un cementerio de aldea de Thomas Gray

 Los senderos de gloria no conducen sino a la tumba

Thomas gray

He visto unes cuantas películas bélicas filmadas en aquella época- escribió en 1933 -. Me alegré de que aparecieran varias secuencias de cuerpos muertos y destrozados. Salí del cine enfadadísimo con la guerra, furioso por haber leído algunas cosas, pese a lo saturadas que están la mezquindad, podredumbre y disputas internas, acerca de los hombres que enviaron a esos pobres diablos a aquella horrible carnicería, pero salí del cine y me sumergí de inmediato en la muchedumbre de Broadway, esa multitud pálida y con la mirada bobalicona compuesta de proxenetas y coristas y pensé que podrían haber sido barridos todos por una ruidosa, limpia y clara ráfaga de ametralladora.

Humphrey Cobb

En el seu moment la novel·la va passar inadvertida. Tampoc va funcionar la seva adaptació al teatre, a càrrec de Sidney Howard dramaturg i guionista d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the wind m’agrada més). Va arribar a dir que “Hollywood tiene la sagrada obligación de llevar esta novela al cine”.

Kubrick havia llegit el llibre quan tenia 14 anys. Quan li van preguntar perquè havia fet una pel·lícula antibel·licista ell va respondre que havia fet una pel·lícula política, sobre la ignorància autoritària. Kirk Douglas, en el paper de coronel Dax, va arriscar el seu propi capital per dur-la a la pantalla.

Lo entiendo a la perfección, señor. Va a pedirme que tome con mis bayonetas lo que un chupatintas del cuartel general ya ha capturado sin querer con la punta de la pluma.

La gènesis de la pel·lícula ens l’explica Jaime Iglesias en el capítol “Stanley Kubrick: la consciencia del demiurgo” del llibre 2001: una odisea del espacio.

Kirk Douglas va veure la pel·lícula Atraco perfecto  i es va posar en contacte amb Kubrick, que tenia el guió de Senderos de gloria de Calder Willingham i Jim Thompson. La sorpresa per a l’actor (i productor no acreditat) és que Kubrick es va presentar amb un altre guió reescrit per ell amb el que Douglas no hi estava d’acord.  

Per sort tenim la magnífica edició de Capitán Swing, editorial que val la pena tenir en compte un cop vist el seu catàleg.

L’edició inclou un apèndix amb fragments del diari de guerra (octubre 1917 – novembre 1918 ) que va començar a escriure quan tenia 17 anys anotacions que va afegir a l’edat de 34.

El llibre, escrit amb un estil directe i sense gaire concessions a una estètica literària, atrapa des de la primera pàgina pel magnetisme que l’autor atorga als protagonistes. Quatre homes que hauran de morir per donar exemple dintre d’un ordre militar sense sentit i kafkià. Quatre maneres d’actuar diferent davant d’aquesta ordre: venjança, evasió, compromís i oportunisme.

L’aterridora experiència de l’autor queda palesa en la descripció del camp de batalla.

Assolant se asomó a los binoculares y no logró controlar el respingo que Dax confiaba en arrancarle por sorpresa con la vista que le había preparado. Las lentes telescópicas parecían arrojar directamente sobre su rostro un amasijo de cuerpos. Los cuerpos estaban tan enredados entre sí que, en su mayoría, habría sido imposible distinguir los unos de los otros. Horrendos, contorsionados y putrefactos, yacían amontonados o colgados de la alambrada en posturas obscenas, un escalofriante túmulo de carne humana, hinchada y descolorida.

I també la crítica a una elit castrense més preocupada en pujar graons en la piràmide militar que en la vida dels homes que tenen al seu càrrec.

La hora cero invertiría el flujo de energía y el centro de actividad se desplazaría de golpe desde la retaguardia hacia el frente, lo que daba lugar a una de las principales quejas de Assolant contra la guerra moderna: que un general se veía condenado a pasar días de preparación enormemente ajetreados antes de un ataque, pero que cuando se aproximaba la hora cero podría perfectamente darse media vuelta y marcharse a dormir.

Deixem que sigui David Simon, prologuista del llibre i creador de The wire ens expliqui perquè Senderos de gloria és una novel·la que val la pena ser llegida.

Este es ciertamente un libro para un mundo en el que los hombres estrellan aviones contra edificios y se consideran mártires religiosos, en el que las decapitaciones y las explosiones de coches bomba son materia prima para la producción de vídeos de YouTube, en el que el accionamiento de un interruptor desde miles de kilómetros de distancia envía un misil a un mercado local o a la celebración de una boda en una aldea.

A pesar de todas nuestras acaloradas hipérboles humanistas, este es el resultado fundamental del siglo XX. El exterminio masivo y las guerras totales han puesto en ridículo el Código Napoleónico y la Convención de Ginebra; el capital de riesgo, la cultura empresarial internacional y la automatización moderna han puesto de rodillas a los sindicatos. Y mientras los más afortunados o talentosos quizá ganemos más que nunca, el alma humana de la mayoría jamás ha sido tan desechable como ahora.

Los seres humanos, sostiene la obra de Cobb, valen cada día menos.

David simon

Espartaco de Howard Fast

Este libro está dedicado a mi hija, Rachel, y a mi hijo, Jonathan. Es una historia sobre hombres y mujeres valientes que vivieron hace mucho tiempo, pero cuyos nombres nunca han sido olvidados. Los héroes de esta historia albergaron el ideal humano de la libertad y la dignidad del hombre y vivieron noble y honradamente. Lo he escrito para que aquellos que lo lean – mis hijos y los hijos de otros – adquieran gracias a él fortaleza para afrontar nuestro turbulento futuro y puedan luchar contra la opresión y la injusticia, de modo que el sueño de Espartaco llegue a ser posible en nuestro tiempo.

Howard Fast (Pròleg)

El llibre, tal i com comenta Fast a la dedicatòria, és un homenatge a la llibertat i una crida a lluitar contra les injustícies. Un cop enllestit, l’autor porta el manuscrit a Angus Cameron, editor a Little, Brown and Company. Ràpidament J. Edgar Hoover, director del FBI, envia una carta a aquest darrer on l’advertia que no havien de publicar-lo. Després de passar per altres set editors és George Hecht, cap de la cadena de llibreries Doubleday, qui li proposa que s’autoediti el llibre, a canvi es compromet a fer una comanda de sis-cents exemplars. Howard Fast ja formava part de la llista de negra d’autors que havia engegat el senador Joseph McCarthy. Un cop autoeditat, l’any 1951, es van vendre més de 40.000 mil exemplars i la xifra va arribar a varis milions més tard, quan el Maccarthisme es va esvair. Deu anys després d’haver estat publicada, Kirk Douglas convenç als estudis Universal perquè se’n faci una versió cinematogràfica. La realització de la pel·lícula tampoc seria fàcil tal i com explica el mateix Douglas a Yo soy Espartaco. La resta és història del cinema.

Gladiador, ama la vida. En ella está la respuesta a todas las preguntas.

Espàrtac

El tiempo se encogió y sobre el esclavo tracio se acumularon millares de años. Todo cuanto no había ocurrido en un millar de años iba a ocurrir en las próximas horas.

Els fets es basen en la Tercera Guerra Servil que va encapçalar Espàrtac i que va suposar una amenaça per a l’Imperi Romà i per a la seva capital. La novel·la comença però, quan aquesta revolta ha estat sufocada, Espàrtac és mort i els seus seguidors crucificats. Poques són les ocasions on Espàrtac apareix a la novel·la: l’episodi de les mines, l’inici i final de la revolta ens permeten endinsar-nos en la personalitat d’aquest traci, humanista i coratjós. La major part del llibre són els mateixos romans, enemics polítics i militars d’Espàrtac, que no l’han conegut personalment, qui rememoren la seva figura.

“- Lee y aprende, hijo mío – le dice el viejo-. Así nosotros, los esclavos, llevamos un arma con nosotros. Sin ella, somos como las bestias del campo. El mismo Dios que le dio el fuego al hombre le dio el poder de escribir sus pensamientos, de modo que pueda recordar los pensamientos de los dioses en los dorados tiempos pasados. En aquel entonces los hombres estaban cerca de los dioses y podían hablar con ellos cuando querían, y entonces no había esclavos. Y ese tiempo volverá.

La revolta dels esclaus és recent però els romans ja no recorden que va estar a punt de perillar el seu status quo. Només els seus enemics més propers, el general Craso i el senador Graco, són conscients del llegat intangent i de l’empremta que Espàrtac ha deixat a les seves vides. La seva relació amb Varinia, la muller d’Espàrtac, és un bon exemple de com ja res tornarà a ser el mateix.

Hay dos tareas para las cuales los hombres están convencidos de que tienen talento, sin que para ello haga falta preparación ni estudios. Escribir un libro y dirigir un ejército. Y con buenas razones, ya que un número tan asombroso de idiotas hacen ambas cosas. (…)

Craso, general romà que va derrotar els esclaus

(…) Nosotros nunca hablamos de lo vacías que son nuestras vidas. Y eso es debido a que dedicamos tanto tiempo a llenar nuestras vidas. De todos los actos naturales de los bárbaros, comer y beber, amar y reír, de todas estas cosas nosotros hemos creado un gran ritual y las hemos hecho objeto de culto. Ya nunca tenemos hambre. Hablamos del hambre, pero nunca la experimentamos. Hablamos de la sed, pero nunca tenemos sed. Hablamos de amor, pero no amamos y tratamos de encontrarle un sustituto al amor en todas nuestras interminables innovaciones y perversiones. Entre nosotros la distracción ha ocupado el lugar de la felicidad y cuando una distracción deja de serlo debemos buscar algo más atractivo, más emocionante, más y más y más. Nos hemos embrutecido al extremo de ser insensibles a lo que hacemos, y esa insensibilidad crece.

Graco, senador

Deixo una comparació del llibre i de la pel·lícula sense spoilers i, per finalitzar, comentar que el llibre també va estar prohibit a Espanya i que el mateix Franco va estar a punt de fer perillar el rodatge de la pel·lícula. Espàrtac no agrada als dictadors. Només cal llegir-lo per saber-ne els motius.

Lolita de Vladimir Nabokov

La Gran Novela Americana fue escrita por un ruso

ALAN LEVY

“El primer débil latido de Lolita vibró en mí a fines de 1939 o principios de 1940, en París, cuando estaba en cama con un severo ataque de neuralgia intercostal.” Era un relat breu ambientat entre París i Florència i escrita en rus. Es va inspirar en un conte de Hinz Von Lichberg La Gioconda maldita (1916) amb argument molt similar i una protagonista anomenada Lolita.

Cinc anys després Lolita creix en pàgines i complexitat. L’autor canvia el rus per l’anglès i Europa pels Estats Units. La polèmica de la seva publicació no preocupava gaire l’autor però no li agradava que els lectors diguessin que era una novel·la “antiamericana”.

No me importó que lo consideraran o no pornográfico. Su negativa a comprar el libro no se basaba en mi tratamiento del tema, sino en el tema mismo, pues hay, por lo menos, tres temas absolutamente prohibidos para casi todos los editores norteamericanos. Los otros dos son: un casamiento entre negro y blanca, o viceversa, armonioso y feliz, que fructifique en montones de hijos y nietos, y el ateo total que lleva una vida feliz y útil y muere duerme a los ciento seis años.

Vladimir Nabokov

L’autor, aficionat a la lepidopterologia, va recórrer entre 1949 i 1959 més de 240.000 km pels diferents estats americans. En el llibre evoca els paisatges, motels i habitants dels diferents pobles que va visitar, com la vegada que va caçar la primera femella coneguda de papallona Lycaeides Sublivens Nabokov. L’escenari era les Muntanyes Rocalloses. Aquella vall i aquells sons són els que l’autor anomena els “nervis de la novel·la”.

Mai va rellegir el llibre malgrat que l’any 1962 l’autor participa a l’adaptació al cinema de la novel·la. Immediatament va ser qualificada com a pel·lícula X, prohibida als menors de 16 anys, a pesar dels esforços del director Stanley Kubrick per evitar la censura.

El llibre comença amb un pròleg del psicòleg fictici John Ray on explica que va rebre un manuscrit titulat Lolita o La confesión de un viudo blanco signat per Humbert Humbert, autor que va morir a la presó. El psicòleg analitza el manuscrit i ens ofereix un interessant retrat psicoanalític dels protagonistes amb una finalitat clarament protectora de la infància en perill.

la niña descarriada, la madre egoísta, el anheloso maníaco no son tan sólo los protagonistas vigorosamente retratados de una historia única: nos previenen contra peligrosas tendencias, señalan males potenciales. Lolita hará que todos nosotros – padres, trabajadores sociales, educadores – nos consagremos con interés y perspectiva mucho mayores a la tarea de lograr una generación mejor en un mundo más seguro.

John Ray, Jr, psicòleg (1955)

El psicòleg l’anomena “niña descarriada”, Humbert Humbert “ninfúla” i “niña iniciàtica” i el Diccionari de la RAE “adolescente seductora y provocativa”. Lolita és una obra mestra de la literatura, del cinema i una icona amb nom propi al diccionari. Encara que si vols saber si Lolita és una nena o una adolescent només cal consultar amb un expert.

Permítaseme recordar al lector que, de acuerdo con la ley de protección a la infancia y la juventud promulgada en Inglaterra en 1933, se considera “niña” a toda “criatura del sexo femenino que tiene más de 8 años, pero menos de catorce” (después, desde los catorce años  hasta los diecisiete, legalmente es una “joven”)

Humbert Humbert

Humbert Humbert, home europeu adult i culte d’uns trenta anys anys explica, des de la presó, la història del seu amor impossible amb Lolita, una nena de 12 anys. El seu desig per les “nínfules” comença des de ben jove. Un cop divorciat es trasllada a Nova Anglaterra (Estats Units ) i relloga una habitació a casa de la senyora Haze, mare de Lolita. La trobada amb la nena marca un abans i després en la vida del jove Humbert Humbert i també neix una escena icònica del cinema.

Aún seguía a la señora Haze por el comedor cuando, más allá de su puerta trasera, vi un estallido de verdor. “El porche trasero”, canturreó mi guía, y entonces, sin previo aviso, una oleada azul se hinchó bajo mi corazón y vi sobre una esterilla, en un estanque de sol, semidesnuda, de rodillas, a mi amor de la Riviera, que se volvió para espiarme por encima de sus gafas de sol.

¡Maravillosa piel, oh, maravillosa!: suave y tostada, sin el menor defecto. Los dulces y el chocolate provocan acné. El exceso de la sustancia oleosa llamada sebo, que alimenta los folículos pilosos de la piel, produce, cuando su secreción es excesiva, una irritación que abre paso a infecciones. Pero las nínfulas no tiene acné aunque se atiborren de la comida más grasienta. ¡Dios mío, qué paroxismo de placer me hace sentir el brillo de sus suaves patillas, que se van espesando y oscureciendo hasta convertirse en una reluciente cabellera castaña!¡Y el movimiento del huesecillo cubierto de polvo que sobresale a un lado de su tobillo!

La narració dels fets la fa un decaigut Humbert Humbert des de la presó. Privat de la seva llibertat, de l’amor de Lolita i de la possibilitat de trobar-ne una altra “nínfula”. El protagonista es reconeix com un “cas clínic” però intenta convèncer als lectors que la predilecció per les nenes és tan natural com documentada. Una llarga llista d’exemples com Petrarca i Laura, Dante i Beatriu legitimen, al seu parer, la relació amb menors d’edat.

Mientras mi cuerpo sabía qué anhelaba, mi espíritu rechazaba lo que tan clamorosamente me pedía. Tan pronto me sentía avergonzado y atemorizado como me embargaba un infundado optimismo. Los tabúes me estrangulaban. Los psicoanalistas me cortejaban ofreciéndome pseudoliberaciones y pseudolibidos.

Des d’aquell moment el protagonista no dubte en casar-se amb la senyora Charlotte Haze per estar a prop de la nena. Encara que manté amb discreció la seva preferència, la seva dona descobreix les notes del protagonista i, en la seva fugida, mor atropellada.

Cupido treballa a favor d’Humbert Humbert que, com a responsable legal de Lolita, ha de vetllar per la nena. La segona part del llibre és un èxode pels motels dels Estats Units. Conservar l’amor d’una “nínfula” no és una tasca fàcil però encara ho serà menys mantenir la seva relació en secret i fer veure que estan de viatge familiar.

En la alegre ciudad de Lepingville le compré cuatro revistas de historietas, una caja de bombones, un paquete de compresas, dos coca-colas, un juego de manicura, un despertador de viaje con esfera luminosa, un anillo con topacio auténtico, una raqueta de tenis, unos patines con botines incorporados, unos prismáticos, una radio portátil, chicle, un impermeable transparente, unas gafas de sol y algo más de ropa: pantalones cortos, varios vestidos. En el hotel pedimos habitaciones separadas, pero en mitad de la noche vino a la mía sollozando, e hicimos el amor sin prisas. Es que la pobre no tenía ningún otro sitio adonde ir, ¿comprenden?

Però l’amor s’acaba i Humbert Humbert viu sota la plaentera amenaça que Lolita explicarà el seu affaire a les seves amistats

Lolia había entrado en mi mundo, en la sombría y misteriosa Humberlandia, con violenta curiosidad, y lo había inspeccionado con una mueca de divertido disgusto, pero para aquel entonces me parecía que estaba dispuesta a marcharse de él con un sentimiento muy similar a la franca repulsión.

La novel·la termina amb un epíleg de l’autor Acerca de un libro titulado Lolita on explica que el psicòleg del pròleg és inventat i fa un repàs a la gènesi i publicació del llibre.

I no puc més que finalitzar, paradoxalment, amb l’inici del llibre.

Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos paladar abajo hasta apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo. Li. Ta.

Era Lo, sencillamente Lo, por la mañana cuando estaba derecha, con su metro cuarenta y ocho de estatura, sobre un pie enfundado en un calcetín. Era Lola, cuando llevaba puestos los pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores cuando firmaba. Pero en mis brazos siempre fue Lolita.

Dr. Strangelove, o, cómo aprendí a dejar de preocuparme y amar la bomba de  Peter George

Peter George també va escriure novel·les policíaques (Come blonde, came murder; Cool murder, The final Steal), novel·les sobre agents d’intel·ligència durant la guerra freda i novel·les de ficció nuclear. Una de les característiques de la seva obra és que li agradava jugar amb les dates i els noms. Sovint posava la data d’aniversari d’un dels seus familiars als seus personatges.

En 1962 el llibre va arribar a les mans de Kubrick qui es va fer amb els drets per només 3.500 dòlars. Tant la publicació de la novel·la com l’estrena de la pel·lícula es van fer en plena Guerra Freda.  L’autor va ser molt cautelós a l’hora d’investigar, entre els seus col·legues militars, sobre els dispositius que s’utilitzaven en els avions de guerra, tal i com ho demostra una carta a Stanley Kubrick.

George utilitza una fina ironia per descriure l’absurditat de la situació i de l’organització militar. La pel·lícula, al igual que la novel·la, de seguida va generar molta controvèrsia. La companyia cinematogràfica va obligar a incloure un munt de missatges del tipus “La Fuerza Aérea de EE.UU. declara que sus dispositivos de Seguridad habrían evitado la consecución de tales eventos…”

Ripper especifico las órdenes de la Operación Ostra que incluían: a) Defender la Constitución de Estados Unidos, cualquiera que sea el resultado de esta defensa. b) Obedecer sin cuestionar las órdenes del comandante y solo las suyas. c) Sospechar y disparar sobre saboteadores, por muy amigables que puedan parecer. d) Mantener nuestra fe en Dios y confiar en la pureza de nuestras esencias corporales.

General Ripper

La teoria boja del general Jack Ripper es contraposa amb el seny del capità Mandrake, un oficial anglès a l’exercit de terra. A l’avió, la tripulació segueix el protocol militar al peu de la lletra.

Bueno, muchachos – dijo-, debo daros este kit de supervivencia antes de que alcancemos el territorio enemigo. En él encontraréis… – Y comenzó a leer lo que había escrito en la parte inferior del paquete-:  Una 45 automática; dos cajas de municiones; raciones de emergencia para cuatro días; hilo de pescar con anzuelos; gusanos de plástico para anzuelos; una navaja de bolsillo, una brújula, un estuche que contiene píldoras antibióticas, píldoras de morfina, píldoras energéticas, píldoras para dormir y píldoras tranquilizantes; un pequeño libro de bolsillo que es una combinación de un manual de conversación en ruso y de la Biblia; cien dólares en oro, cuatro relojes suizos, cien dólares en rublos, cinco plumas estilográficas chapadas en oro, diez paquetes de goma de mascar, un paquete de condones, tres pintalabios, tres pares de medias de nylon.

George va participar amb Terry Southern en el guió de la pel·lícula. L’any 1964 George, Kubrick i Southern van ser candidats a l’Òscar al millor guió adaptat i l’autor va escriure una nova versió de la novel·la amb el títol que donava nom a la pel·lícula. Aquesta novelització de la pel·lícula la va corregir oficialment Kubrick després de l’estrena. Aquesta edició inclou el text inèdit “Algunas notas sobre el personaje de Strangelove, incluida la Teoría de Stragelove” on s’explica els inicis professionals a Alemanya, alguns aspectes de la seva vida sexual i la seva famosa teoria. També conté un pròleg escrit pel fill de l’autor, David George.

Entre otras cosas- dijo Strangelove-, debo decir que, además de tener en cuenta factores como la juventud, la salud, la fertilidad sexual, la inteligencia y las habilidades profesionales, sería esencial incluir líderes políticos y militares para impartir los principios necesarios de autoridad y tradición.

(…)

Naturalmente- continuó el doctor Strangelove-, los supervivientes se reproducirán a buen ritmo. Habría mucho tiempo disponible y pocas cosas que hacer. Usando técnicas apropiadas y comenzando con la asignación de una cuota de, digamos, diez mujeres para cada hombre, calculo que la progenie del grupo inicial de doscientas mil personas ascendería a más de cien millones cien años después.

¿Y cómo podría un ser humano tomar una decisión así? – preguntó.

Dr. Strangelove

Quan George va reeditar i reescriure Dr. Strangelove ja era un autor consolidat i va signar amb el seu nom real. Fins i tot Thomas C. Schelling, professor de Harvard i col·laborador en polítiques de guerra nuclear en el Departament de Defensa dels EEUU va dir que reconeixia el mèrit de Red Alert per fer que els governs fossin més conscients del benefici de la comunicació directe entre les superpotències.

El comportamiento de las naciones siempre ha sido despreciable. Las grandes se han comportado siempre como gánsteres y las pequeñas como prostitutas. A lo largo de la historia han corrompido, amenazado y asesinado. Y ahora la bomba se ha convertido para todas en un enemigo aún mayor de lo que cualquier nación haya sido o pueda ser para otra. Ni siquiera el desarme es suficiente. Nunca podremos liberarnos de la Bomba porque siempre estará con nosotros el conocimiento de cómo destruirla. A menos que aprendamos a crear un nuevo sistema de moral y de leyes entre las naciones, sin lugar a duda terminaremos exterminándonos, como casi lo hemos hecho hoy.

Presidente EEUU Muffley

Peter George es va suïcidar a l’edat de 42 anys.

2001: una odisea espacial d’Arthur C. Clarke

Quan Stanley va trobar l’Arthur

Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke van esmorzar junts al Trader Vick’s el 22 d’abril de 1964. Comença una col·laboració que va culminar en dues obres mestres. Es inevitable, doncs, parlar de la pel·lícula ja que el guió cinematogràfic és l’embrió de la novel·la. Aquesta és la història de dos genis que es van conèixer i es van compenetrar per donar llum a 2001: una odisea espacial, dues visions del mateix dubte existencial que arrossega la humanitat des que va descobrir que formem part d’un vast univers. Existeix la vida extraterrestre? Una pregunta que obsessionava a Kubrick i que Clarke, com a bon científic i novel·lista, va saber encaminar. Si la pel·lícula genera totes les preguntes, la novel·la conté totes les respostes. Ambdues es complementen, tal i com diuen els mateixos creadors.

Hay un gran número de diferencias entre el libro y la película. La novela, por ejemplo, explica las cosas mucho más explícitamente que la película, lo que resulta inevitable en un medio verbal. La novela vino después de que hiciéramos un tratamiento de guion de ciento treinta páginas, justo al empezar a trabajar. Este tratamiento inicial fue posteriormente cambiado al hacer el guion y esta a su vez se vio alterado durante la realización de la película. Pero Arthur tomó todo el material existente, más una impresión del copión de algunos días, y escribió la novela. Como resultado de todo esto, hay diferencias entre la novela y la película. (…) Pienso que son interesantes las divergencias entre ambos trabajos. En realidad, era una situación sin precedentes el que alguien hiciese un trabajo literario en esencia original basado en trozos y partes de una película que aún no había visto en su integridad. 

Stanley Kubrick

Como he descrito en Los mundos perdidos de 2001, ambos proyectos siguieron su curso simultáneamente, con realimentación en las dos direcciones. De modo que a menudo tuve la extraña experiencia de revisar el manuscrito después de haber visionado primeras copias de escenas basadas en una versión anterior de la historia… una forma estimulante, pero más bien ardua, de escribir una novela.

Arthur C. Clarke

El interès de Kubrick per la ciència ficció sorgeix després de l’estrena de Teléfono rojo ¿volamos hacia Moscú? (1964). En un dinar a l’Hotel Plaza de Nova York amb Roger Caras, publicista de la pel·lícula, aquest li pregunta quin serà el proper projecte i el director respon “No te rías, pero estoy fascinado por la posibilidad de que haya extraterrestres”. Segons el seu biògraf, John Baxter, Kubrick va ordenar a un ajudant fer una llista dels millors escriptors de ciència-ficció i es va fer el ferm propòsit de llegir-ne una obra de cada. Per sort, Roger Caras era amic de Clarke. Un encert que no només va estalviar moltes lectures a Kubrick sinó que va posar en contacte a dues personalitats afins. La resposta de Clarke no es va fer esperar “Interesadísimo trabajar con enfant terrible. STOP. Contacta con mi agente”.

Aquest és l’inici d’un procés creatiu que es va perllongar durant tres anys i que va culminar en una peculiar relació entre cinema i literatura.

Arthur C. Clarke, sentinella de la ciència-ficció

Deixem a Kubrick i parlem una mica d’ Arthur C. Clarke. Va estudiar matemàtiques i física al King’s College de Londres. Durant la II Guerra Mundial va servir com especialista de radars a la Royal Air Force (RAF). L’any 1945 va publicar un article a la revista Wireless World on fundà les bases dels satèl·lits artificials en òrbita geoestacionària. L’òrbita i el cinturó van ser batejats amb el seu nom en honor seu.

L’any 1962 va formular en el seu famós tractat Perfiles del futuro tres lleis relacionades amb els avenços científics i que són conegudes com a les Lleis de Clarke.

La seva visió de l’univers, la tecnologia, la ciència ficció, els humans i el seu futur ho explica l’autor al documental Time out of mind.

L’any 1964 s’havia establert a Sri Lanka i, després d’una prolífica producció literària, es dedica a la divulgació científica. Alguns autors afirmen que va marxar d’Anglaterra per la seva afició al busseig i d’altres opinen que Clarke volia viure la seva relació homosexual en completa normalitat.

Va rebre el premi Hugo per Cita con Rama (1974) i Las Fuentes del paraíso (1980). Obres també guardonades amb el premi Nébula, que atorga l’Associació d’Escriptors de Fantasia i Ciència-Ficció d’Estats Units (SFWA).

L’any 1996 la International Astronomical Union va batejar l’asteroide 4923 amb el seu nom. Més tard, al 2003, científics de la universitat australiana de Monash van donar el seu nom a una nova espècie de dinosaure el: Serendipaceratops Arthurcclarkei.

L’any 1986 li van diagnosticar una problema neuromotor que va fer que acabés en cadira de rodes. Clarke va morir el 19 de març de 2008 a Colombo, Sri Lanka “després d’haver fet 90 òrbites al voltant del Sol“, tal i com ell ho explicava en un vídeo dirigit als seus seguidors. Abans va donar instruccions a fi que una mostra del seu ADN viatgés a l’espai. Pensava que “Un día, una supercivilización podría encontrar esta reliquia de una especie desaparecida y yo podría existir en otro tiempo”.

2001: gènesis de la novel·la

No m’agrada fer spoilers de la novel·la. Comentaré les diferències entre pel·lícula i novel·la sense desvelar el significat del monòlit en la seva versió literària. Només apuntaré que té una curiosa proporció de 1:4:9, que els amics de les matemàtiques de seguida associaran al quadrats dels tres primers nombres primers.

A Los mundos perdidos de 2001 l’autor recull la creació del guió amb Kubrick a través d’un quadern de bitàcola on, sistemàticament, va apuntar totes les sessions de treball amb el director. El documental Voyager-Criterion conté una gran quantitat de material d’arxiu sobre la seva producció.

Em centraré en l’evolució de la novel·la, tot i que té un recorregut comú amb el guió cinematogràfic, ja que aquest és el punt de partida de l’obra literària.

El primer que va fer Clarke, quan va acceptar l’encàrrec Kubrick, és oferir-li arguments procedents de la seva vasta obra literària com Encuentro en el alba i l’adaptació d’El fin de la inocencia entre d’altres. Cinc relats van servir com a embrió per a la pel·lícula. Molts autors destaquen El centinela, un breu relat escrit l’any 1948 per a un concurs de la BBC, com la llavor primigènia. El conte narra el descobriment d’una piràmide construïda per extraterrestres a la Lluna. Aquest no és l’únic referent previ de 2001 a la literatura. Un conegut de l’autor li va aconsellar que llegís un relat que Jack London va escriure l’any 1918: El ídolo rojo (també inclòs en el volum 3 de Cuentos completos de l’Editorial Reino de Cordelia). És la història d’un científic atret per un so malenconiós, produït per una enorme esfera vermellosa d’origen extraterrestre, a les selves de Guadalcanal.

Sovint es diu que 2001 es basa en El sentinella, però això és  una simplificació excessiva; s’assemblen com una gla i un roure. Va caldre molt més material per a fer la pel·lícula, i part d’aquest material va venir d’Encontre a l’alba i quatre històries curtes més.

Arthur C. Clarke

Novel·la versus pel·lícula

Si alguna cosa diferencia les dues obres mestres és la voluntat de Clarke de donar resposta a les preguntes plantejades a El centinela i altres relats. Després de veure la pel·lícula, el sentiment de perplexitat és complet i el llistat d’interrogants de l’espectador augmenta considerablement. Un sentiment que el lector no experimentarà amb el llibre, atès que Clarke proporciona tots els elements per comprendre.

L’impacte de la tecnologia en l’ésser humà és un dels trets diferenciadors entre els dos creadors i ha quedat reflectit a les seves obres. Clarke creu que els avenços tecnològics ens faran créixer com a éssers humans. L’enigma del monòlit queda parcialment desvelat, sense que resti interès en la resta de la història. Tot el contrari. Al meu parer, el primer capítol és dels més bells del llibre. Narra poèticament la nostra presa d’autoconsciència en el llarg camí de l’evolució com espècie. Moon Watcher (Mira Lluna a la traducció catalana) és l’exemple de la utilització de la tecnologia en benefici de la seva tribu. Un tret característic dels éssers humans i d’alguns animals com els ximpanzés.

De todas las criaturas que hasta entonces anduvieron por la Tierra, los monos humanoides fueron los primeros en contemplar fijamente a la Luna. Y aunque no podía recordarlo, siendo muy joven Moon-Watcher quería a veces alcanzar e intentar tocar aquel fantasmagórico rostro sobre los cerros.

Però les diferències més notables les trobem en la part del relat de la nau Discovery. A la novel·la el seu destí era Iapetus, la més enigmàtica de les llunes de Saturn; mentre que a la pel·lícula es dirigeix a Júpiter bressolada per l’Adagio de la Suite Gayane d’Aram Kahtxaturian .

¿Per què el canvi de Saturn a Júpiter? Bé, l’argument era més senzill…,i, més important, el departament d’efectes especials no podria produir un Saturn que convencés Stanley.

Arthur C. Clarke

HAL 900, el superordinador semihumà, és un punt divergent entre les dues obres. Kubrick alerta del risc d’una societat dominada per les màquines. La interacció de Hal amb els tripulants de la nau proporciona una controvèrsia sobre la fiabilitat de les màquines amb certa reminiscència amb Frankenstein de Mary Shelley. En qui recau la culpa de les accions de les creacions humanes? En la pròpia criatura o en el creador?

El error deliberado era impensable. Hasta el ocultamiento de la verdad lo colmaba de una sensación de imperfección, de falsedad… de lo que en un ser humano hubiese sido llamado culpa, iniquidad o pecado. Pues como sus constructores, Hal había sido creado inocente, pero demasiado pronto había entrado una serpiente en su edén electrónico.

Totes aquestes divergències tenen el seu punt àlgid al final de la història. Dues visions de la càrrega de la tecnologia en la espècie humana, des de la nostra nit primitiva fins a la porta de les estrelles. Coherent amb el seu pensament positivista, Clarke ens fa somiar amb el fabulós destí de David Bowman.

El intemporal instante pasó; el péndulo invirtió su oscilación. En una habitación vacía, flotando en medio de los incendios de una estrella doble a veinte mil años luz de la Tierra, una criatura abrió sus ojos y comenzó a llorar.

Música i pintura a l’odissea narrativa

No parlaré de la música de la pel·lícula, que ja és prou coneguda, però sí de la literatura i la música la de la novel·la.

No hi ha major solitud literària que la creada per Clarke a la novel·la. Bowman no troba alleujament en la música i la literatura. Només els llibres d’exploracions li aporten ecos d’autoconsciència de la seva pròpia experiència.

La biblioteca de gravacions de la Discovery li proporciona audicions d’obres teatrals de Shaw, Ibsen i Shakespeare, però els problemes plantejats a la trama li semblen remots, d’un altre sistema solar. A la televisió puntualment contempla una orquestra simfònica executant el concert per a violí de Walton.

Després es passa a l’òpera, etapa que conclou amb Dies Irae, La missa de Réquiem de Verdi. Però “no pudo soportarlo más”. D’aquí passa a la música instrumental, “Sibelius, Chaikovsky y Berlioz duraron una semana”; la música de Beethoveen s’estèn una mica més, fins que troba assossec en Bach, barrejat ocasionalment amb Mozart. (Un dia faré un playlist de la música de David Bowman a bord de la Discovery).

La cápsula espacial estaba descansando sobre el pulido piso de una elegante y anónima suite de hotel, que bien podría haberse hallado en cualquier gran ciudad de la Tierra. (…) El Puente de Arles de Van Gogh colgaba en una pared… El mundo de Cristina de Wyeth en otro. Estaba seguro de que cuando abriese el cajón central del escritorio hallaría una Biblia en su interior…

Quartet de l’odissea

2001 és el primer llibre  del “Quartet de l’odissea” format també per Odisea dos (1982), 2061: Odisea tres (1987) i 3001: Odisea final (1996). Mencionar també que Jack Kirby en fa fer una adaptació al còmic l’any 1972.

Todos han de ser considerados variaciones sobre el mismo tema, que incluyen a muchos de los mismos personajes y situaciones, pero que no suceden necesariamente en el mismo universo.

Arthur C. Clarke

Malgrat que l’autor no es plantejava escriure una seqüela, l’any 1979 la sonda Voyager viatja a Júpiter amb les primeres fotografies properes del planeta i les seves llunes. Fet que impulsa Clarke a continuar la saga, que comença amb el despertar de Bowman a l’habitació de l’hotel.

Clarke segueix amb interès les missions espacials. El desastre del Challenger impedeix tenir noves imatges de Júpiter i les seves llunes. Decideix no esperar una nova missió. La visita del cometa Halley l’any 1985 li proporciona la data i la trama de la tercera odissea, ja que el cometa tornarà al nostre sistema solar l’any 2061.

A 3001: odisea final retrobem els personatges en un futur ple d’avenços tecnològics. Una visió utòpica de Clarke del futur de la humanitat. De Moon Watcher a la desaparició de les guerres. Un punt final a una odissea que comença a la terra quan encara no érem humans.

La naranja mecánica d’Anthony Burgess

Va estudiar al conservatori de música i literatura anglesa a Manchester. Va ser destinat a Gibraltar durant la II Guerra Mundial. Després va fer de mestre a Birminghan, Malàsia i Borneo.

L’any 1956 publica la seva primera novel·la, Time of a tiger, sota el pseudònim d’Anthony Burgess, el cognom de la seva mare. Al llarg de la seva carrera literària va combinar el seu nom real, el cognom de la seva mare i pel qual és més conegut, i també Joseph Kell.

Profundament influenciat per James Joyce, a qui dedicaria alguns assajos, i pel catolicisme. La seva obra literària aplega uns 50 llibres, articles periodístics, poesia, teatre. La seva obra musical inclou al voltant de 250 obres musicals.

Me gustaría que la gente pensara en mí como un músico que escribe novelas, en lugar de un novelista que escribe música

Anthony Burgess

Tota la informació sobre l’autor la trobareu a The International Anthony Burgess Foundation amb un breu resum en anglès de la seva obra, també en potcast.

La naranja mecànica, una novel·la filosòfica

Burgess va començar a escriure la novel·la l’any 1961, just després del retorn a Anglaterra de la seva època com a professor a Malàisia i Brunei. Un cop establert de nou al seu país natal, l’autor té la percepció del notable canvi que ha experimentat la societat anglesa mentre era fora. A més a més, pateix una misteriosa malaltia que creu, erròniament, que és un tumor cerebral.

Llevado por la desesperación, tecleé un nuevo título, La naranja mecánica, y me puse a darle vueltas a ver si encontraba un argumento que le encajase bien. Siempre me había gustado esa locución cockney, y pensaba que tenía que haber en ella un significado más profundo que el de servir de expresión metafórica, aunque no necesariamente sexual, del afeminamiento. Un relato empezaba a agitarse en mi interior. 

Anthony burgess

El títol de la novel·la prové de l’expressió «As queer as a clockwork orange” que el mateix autor tradueix com es extraño hasta el límite de lo extraño. Es basa en un fet ocorregut a la seva primera dona Llewela (Lyne) Jones tal i com ho explica el propi autor a la seva autobiografia Ya viviste lo tuyo.

Al Evening Standard le conté que el germen del libro estaba en el cuádruple ataque de que había sido objeto mi primera mujer por parte de unos desertores norteamericanos, y ello dio lugar al siguiente cartel en los puestos de la prensa: MI MUJER FUE ASALTADA POR LA BANDA DE LA NARANJA MECÁNICA.

Anthony burgess

Fet real que es reprodueix amb absoluta crueltat a la novel·la i que, al meu parer, és una de les escenes més esgarrifoses del llibre. L’autor juga amb la realitat i la ficció. El propietari de la casa que assalta Àlex i els seus col·legues és la casa d’un escriptor que, com l’autor, inicia una nova obra titulada…

-Un libro -dije-. Usted está escribiendo un libro. – Hablé con una golosa muy áspera. – Siempre experimenté la mayor admiración por los que saben escribir libros. – Luego miré la primera hoja, y tenía escrito el nombre, LA NARANJA MECÁNICA, y dije: – Caramba, es un título bastante grupo. ¿Quién oyó hablar jamás de una naranja mecánica? –

La naranja mecánica

A banda del títol, Burgess es va cuidar molt de donar sentit a l’estructura de l’obra. Concebuda en tres parts, cadascuna de les quals conté 7 capítols, amb un total de 21 capítols: un número simbólico de la madurez humana en la aritmología tradicional.

Àlex, el protagonista i vuestro humilde narrador té 15 anys al començament de la novel·la, quan comet tots els actes violents amb la seva banda. Tots el que es pugui explicar de la novel·la referent a la violència dels protagonistes es queda ben curta. Malgrat el tractament de l’autor respecte al delirium tremens del protagonista, aquest creu en la redempció d’Àlex, no a partir del mètode Ludovico, sinó a partir de la seva elecció personal i moral.

De formació i família catòlica, Burguess va tenir una època de crisi religiosa a l’edat de 16 anys, arran de la lectura de James Joyce’s A Portrait of the Artist as a Young Man, i es va declarar apòstata. Malgrat aquest fet, les seves novel·les i la seva música no han pogut fugir de la influència del catolicisme, com ho demostra la capacitat del perdó que concedeix al protagonista, enfront dels mecanismes de control que exerceix l’estat.

por definición, el ser humano está dotado de libre albedrío, y puede elegir entre el bien y el mal. Si sólo puede actuar bien o solo puede actuar mal, no será más que una naranja mecánica, lo que quiere decir que en apariencia será un hermoso organismo con color y zumo, pero de hecho no será más que un juguete mecánico al que Dios o el Diablo (o el Todopoderoso Estado, ya que está sustituyéndolos a los dos) le darán cuerda. Es tan inhumano ser totalmente bueno como totalmente malvado. Lo importante es la elección moral. La maldad tiene que existir junto a la bondad para que pueda darse esa elección moral. La vida se sostiene gracias a la enconada oposición de entidades morales.

Anthony Burgess

o en paraules d’Àlex

Si los liudos son buenos es porque les gusta, y ni se me ocurriría interferir en sus placeres, así que lo mismo deberían hacer en el otro negocio. Yo yo soy cliente del otro negocio. Además, la maldad es cosa del yo, del tú o el mí en el odinoco de cada uno, y así es desde el principio para orgullo y radosto del viejo Bogo. Pero el no-yo no puede tener lo malo, de modo que los vecos del gobierno y los jueces y las escuelas no pueden permitir lo malo, pues no pueden admitir el yo.

Si tot això no es prou determinant per evitar la lectura del llibre, hem d’afegir que està escrit en un llenguatge propi de la tribu urbana de l’Àlex: el nadsat. No és el primer idioma que Burgess, amb gran capacitat per als idiomes, s’inventa. Seu és l’Ulam, el llenguatge prehistòric fictici de la pel·lícula En busca del fuego.

Suspirando, seguí afanándome en las listas de palabras y en los verbos frecuentativos, hasta que de pronto me di cuenta de que acababa de encontrar la solución al problema estilístico de La naranja mecánica. El vocabulario de mis gamberros de la era espacial podía ser una mezcla de ruso y de inglés demótico, sazonado con germanías a juego y con el bolo de los gitanos. El equivalente ruso del sufijo -teen inglés es nadsat, y así se llamaría el dialecto juvenil empleado por los drugi o amigos de la violencia.

Autobiografia

L’autor es va negar a incloure un glossari nadsat a les edicions dels llibres. La primera vegada que va aparèixer va ser a l’edició nordamericana (conjuntament amb l’amputació del capítul 21). Per Burgess la inclusió del diccionari era com un curso de ruso cuidadosamente programado. L’edició 60 aniversari ha contat amb la col·laboració de l’autor, qui ha proposat la major part de les equivalències. Com a dada curiosa afegir que la traducció del nadsat per al guió espanyol de la pel·lícula va anar a càrrec de l’escriptor Vicente Molina Foix.

Muy curioso- comentó el doctor Brodsky – ese dialecto de la tribu. ¿Sabe usted de dónde viene, Branom?

– Fragmentos de una vieja jerga – digo el doctor Branom, que ya no tenía un aire tan amistoso-. Algunas palabras gitanas. Pero la mayoría de las raíces son eslavas. Propaganda. Penetración subliminal.

La naranja mecánica

Memorias y aventuras de Barry Lyndon de William M. Thackeray

Diuen que el nom no fa la cosa però en el cas del protagonista és significatiu que les diferents etapes de la seva vida venen marcades per canvis en el seu nom. Barry és tant un nom com un cognom masculí que segurament l’autor va conèixer durant la seva visita a Irlanda. Redmond és un nom que es refereix al color vermell del cabell del nostre estimat aventurer. Sovint s’autoanomena de manera grandiloqüent com Barryogue, potser sense saber que rogue significa murri o bergant. Lyndon deriva del flamenc Linden i significa lloc on creixen els til·lers. 

Raymond Barry ens resulta simpàtic des de la primera línia i no es pot evitar tenir certa empatia envers el personatge. El geni narratiu de Thackeray, un dels grans escriptors de la època victoriana i contemporani de Charles Dickens, es manifesta en el seu estil satíric i el seu humor irònic. L’autor es basa en la vida de l’aventurer Andrew Robin Stoney per descriure’ns, en primera persona, la biografia de Redmond Barry. El protagonista escriu les aventures viscudes des de la presó de Fleet, aproximadament des de 1745 fins al 1814, encara que les dues darreres èpoques es descriuen en poques pàgines. Hi ha certa influència d’El príncep de Maquiavel i de la novel·la picaresca del Segle d’Or espanyol. També hi ha present alguns elements de la vida de Thackeray ja que l’autor, com el protagonista, va dilapidar fortunes a través d’arriscades inversions financeres. Les reflexions del narrador són un bon exemple de la seva filosofia vital.

¿Para qué es buena la vida sino para alcanzar honores? Y eso es algo tan indispensable, que debemos conseguirlo de cualquier modo.

Barry Lyndon

El caràcter de Redmond Barry no és gaire comú en la literatura. Podria estar inclòs en la llista dels malvats tràgics, per la seva manca d’escrúpols a l’hora d’aconseguir la riquesa i el rang que creu que li corresponen. Malgrat les seves malifetes, Barry és un cretí moral, segons Gordon N. Ray.  Un idiota que viu segons un codi d’honor propi sense remordiments però que reclama a la resta de la societat complir els deu manaments al peu de la lletra.  El seu caràcter arrogant, cregut i presumit no tenen límit i no dubta de reconèixer la seva manca de cultura i educació com un dels innumerables talents naturals que posseeix.

Así pues, toda mi asistencia a ésta se redujo a seis semanas. Y lo digo para que los padres sepan el verdadero valor de la escuela. Pues, aunque me he encontrado en mi vida con más de un ratón de biblioteca, no he tardado mucho en silenciarlo (…). Y tanto en eso como en poesía y en lo que yo llamo filosofía natural, o la ciencia de la vida, y en equitación, música, salto, el manejo de la espada, el conocimiento de un caballo, arrestos, los modos de un caballero distinguido y de un hombre de mundo, puedo decir que Redmond Barry raramente encontró a nadie que le igualara.

Barry Lyndon

La història s’inicia amb la fugida d’Irlanda degut a un duel. S’alista a l’exèrcit anglès com a soldati combat a la batalla de de Minden (1759) a la Guerra dels Set Anys. Capturat per l’enemic, que l’acusen d’espiar per al cavaller Bali-Bari, no dubta en passar-se al bàndol prussià, mogut pel seu principi inalterable d’actuar en benefici propi.

Ahora te han cogido, y no vale la pena lamentarse. Tienes que sacar el mejor partido de su situación, y hacerla lo más agradable posible. Existen miles de oportunidades para saquear, pues en tiempo de guerra se ofrecen al soldado muchas de esas ocasiones que proporcionan beneficio y placer. Así pues, utilízalas y sé feliz. Por otra parte, eres extraordinariamente bravo, valiente e inteligente, ¿y quién sabe si no podrás avanzar en éste, tu nuevo servicio?

Barry Lyndon

La coneixença d’aquest cavaller, que resulta ser el seu oncle, li obre unes perspectives molt lucratives en el món del joc i, gràcies a les seves dots per fer trampes, obté ràpidament un ascens social que li obre les portes a l’aristocràcia europea. Entre cartes, rapè i pagarés s’assabenta de la fortuna de la Comtessa de Lyndon.

Por esta época, yo era uno de los personajes más conocidos en toda Europa. La fama de mis hazañas, de mis duelos, y de mi valentía en el juego hacía que me rodearan verdaderas multitudes en cuanto aparecía en cualquier reunión pública. Podría mostrar montones de cartas perfumadas para demostrar que esta ansia de conocerme no quedaba confinada exclusivamente a los caballeros. Pero como odio las fanfarronadas, sólo hablo de mí mismo en todo aquello que sea necesario para relatar mis propias aventuras: las más singulares que le hayan ocurrido a cualquier hombre en toda Europa.

barry Lyndon

Els seus orígens humils no impedeixen que Lyndon renegui d’ells i mantingui una enyorança del l’antic règim. Un sentiment present en tota la novel·la i que permet a l’autor fer una crítica social, ja que el protagonista ens explica la seva història a l’Edat Moderna, desposseït de tota fortuna, llibertat i posició.

Últimamente ha aparecido un vulgar prejuicio nacional que ha extendido una mancha sobre el carácter de los hombres de honor ocupados en la profesión del juego. Pero estoy hablando de los viejos y buenos tiempos de Europa, antes de que la cobardía de la aristocracia francesa, en esa vergonzosa revolución que les ha tratado como merecían, haya desacreditado y arruinado nuestro orden.

barry Lyndon

Sobre l’autor

William Makepeace Thackeray prové d’una família acomodada. Es va dedicar a diversos negocis i en destaca el periodisme, tant com a propietari d’un diari com a columnista i caricaturista. Juntament amb Charles Dickens, és un dels autors més emblemàtics de l’època victoriana.

Amb Dickens i Thackeray obtenim un retrat de l’Anglaterra victoriana des de dos punts de vista: les classes baixes i les benestants. Thackeray no ha passat a la història de la literatura i és principalment conegut per la seva obra Feria de las vanidades, que el mateix autor va definir com una obra sense heroi.

El cas del Club Garrick va obrir una bretxa entre els dos autors que només es va saldar mesos abans de la mort de Thackeray. Aquest es va sentir ofès per uns comentaris personals en la columna d’Edmund Yates, n’havia exigit una disculpa pública i va portar el cas al comitè del club. Dickens va recolzar Yates i el va assessorar per escriure la seva defensa. Finalment Yates va perdre el vot dels membres del club i l’afer es va esbombar a la premsa.

Les similituds entre el protagonista, Barry Lyndon, i l’autor són constants. Ambdós van ser jugadors, bevedors, van perdre fortunes i freqüentar bordells. La pèrdua de l’herència paterna va fer que Thackeray s’hagués de dedicar seriosament al periodisme, va ser free lance durant més de deu anys i també escriptor de llibres de viatges.

El llibre va passar gairebé inadvertit pels seus coetanis, malgrat que Anthony Trollope, un dels escriptors més populars de l’època, en fa fer una crítica favorable. Va ser el mateix Thackeray qui va haver de defensar en una columna al Fraser’s Magazine el seu llibre.

El llegat i la influència de Thackeray arriba fins a Virginia Woolf, a través de la relació del seu pare amb els descendents de l’autor i altres escriptors de la societat literària victoriana.

Cap autor ha sabut distingir tan magistralment com ell entre l’escòria i el mineral, entre el real i allò que és fals

Charlotte Brönte

El resplandor de Stephen King

L’autor es basa en un conte d’Edgar Allan Poe titulat La máscara de la mort vermella que recomano llegir abans d’El resplandor. No només hi ha una citació al principi del llibre sinó que King també inclou la figura del rellotge com una porta al món amagat dins de l’hotel i que atreu als personatges de la novel·la. L’autor s’inspira en la cançó Instant Karma de John Lennon per escollir el títol del llibre “We all shine on…“, encara que es va decidir per shining degut a que la paraula shine, en llengua anglesa, designa a les persones negres d’una manera despectiva. Curiosament és Hallorann, el cuiner de raça negra, qui adquireix un protagonisme inesperat i proporciona un clímax excepcional al final del llibre.

Amb tota humilitat, afegiria també la influència del conte de Barbablava. King el menciona al llibre i el reconverteix en la famosa i prohibida habitació 217.

Sense cap ànim de fer spoilers, puc afirmar que els fantasmes de l’Overlook prenen vida pròpia. Obre el llibre i deixa que entrin a la teva habitació. No te’n penediràs… o potser sí.

“Fiebre del encierro”. ¿Conoce la expresión? (…)

– Es la forma popular de denominar una reacción claustofróbica que puede darse cuando varias personas se encuentran encerradas durante un tiempo prolongado. La sensación de claustrofobia se exterioriza como aversión hacia la gente con quien uno se encuentra encerrado. En casos extremos puede dar como resultado alucionaciones y violencia, que pueden llevar al asesinato por motivos tan triviales como una comida quemada o una discusión sobre a quién le toca lavar los platos.

El sueño de la razón produce monstruos

Goya

Un chaleco de acero de Gustav Hasford

Pocs fans de Kubrick saben que aquesta pel·lícula està basada en un llibre i és que Gustav Hasford és un perfecte desconegut per al gran públic. Malgrat això podem trobar una tesi sobre aquest autor.

La vida de Hasford  és una vida a contracorrent. Nascut l’any 1947 a Russellville, Alabama. Va cursar estudis secundaris però no es va presentar als exàmens oficials per estar en desacord amb el sistema educatiu.

Hasford es va allistar als Marines l’any 1966 i va ser corresponsal de guerra a la Primera Divisió de Marina al Vietnam. Escrivia històries per a revistes militars. A la tornada va ser guardonat amb la medalla d’honor durant la Batallla de Huê.

 El seu retorn als Estats Units va ser com el de la majoria de veterans: desarrelament i cerca de feina. Troba en l’escriptura un mode de superar l’experiència del Vietnam i comença a escriure Un chaleco de acero. Abans de l’èxit de la novel·la treballava com a guarda de seguretat i dormia en el seu cotxe, sense domicili fixi.

La novel·la va ser escrita en set anys i va trigar tres més en publicar-se. Està dedicada a John C. Pennington “Penny” caporal fotògraf de combat, Primera Divisió de la Infanteria de Marina. Molts dels personatges que apareixen a la novel·la són companys reals de l’autor o dels seus col·legues veterans. El poema a l’inici del llibre es titula Adiós a un soldado de Walt Whitman i pertany al seu llibre Redobles de tambor, 1871.

El llibre comença amb l’entrenament a Parris Island a càrrec del sargent Gerheim.

Si vosotras, chicas, salís de mi isla, si sobrevivís a la instrucción de reclutas, seréis un arma, seréis ministros de la muerte, ansiosos de guerra. Y orgullosos, hasta ese día sois vomitonas, sacos de escoria, la forma más baja de vida en la tierra. No sois siquiera humanos. No sois nada más, chicas, que un montón de bolitas de mierda anfibia.

SArgent Gerheim

El fil conductor de la narració la porta el soldat sobrenomenat “Bufón” que sovint fa servir una fina ironia per descriure l’horror de la guerra. Els símbols americans, encarnats en Mickey Mouse i John Wayne, provinents del món del cinema, són constantment posats en qüestió. La infància i l’heroi americà estan condemnats per la realitat de la guerra i degradats a acudits.

No, señor. Bombardeamos a esa gente y luego les sacamos fotos. Mis artículos son balas de papel lanzadas contra el corazón negro y feo del comunismo. He luchado para limpiar el mundo de hipocresía. Hemos encontrado el enemigo, y somos nosotros. La guerra es un buen negocio: invierta a su hijo. Vietnam significa no tener que decir nunca que lo sientes. Arbeit Macht Frei.

Bufón

L’any 1979 surt a la venda i de seguida es va convertir en un best-seller. Acceptada pel públic i la crítica es va considerar El mejor trabajo de ficción sobre la Guerra de Vietnam (Newsweek). L’any 1987 es filma Full Metal Jacket amb guió del mateix Hasford, Kubrick i Michael Herr, també escriptor i corresponsal de guerra al Vietnam.

Les disputes amb els crèdits de l’adaptació al guió van portar a Hasford a prendre la decisió de no assistir a la cerimònia dels Òscars quan van nominar la pel·lícula al millor guió adaptat. En honor a la veritat s’ha de dir que molts dels diàlegs que podem veure a la pel·lícula són copiats literalment del llibre.

L’any 1990 va publicar la seva novel·la The Phantom Blooper, segon llibre de la inacabada Trilogia de Vietnam. La darrera obra és A Gypsy Good Time, una història de detectius ambientada a Los Ángeles.

Gustav Hasford passarà a la història de les biblioteques, tal i com es diu a la web que li va dedicar el seu cosí, per ser el tipus que va pagar la multa més quantiosa per no tornar els llibres que tenia prestats. Una història que mereix ser explicada.

L’any 1985 Hasford havia acumulat uns 98 llibres de la Biblioteca Pública de Sacramento (California). Poc abans de la cerimònia dels Òscars, on estava nominat, se li van afegir càrrecs per robatori a la biblioteca de la Universitat Politècnica Estatal de Califòrnia en Sant Luis Obispo. Es van trobar 10.000 llibres en el seu armariet llogat. En total els llibres trobats van ser valorats per 20.000 €. L’autor va ser condemnat a sis mesos, en va passar tres a la presó, amb la promesa de pagar la multa en un termini prudencial. Hasford va declarar que necessita els llibres per un llibre que estava escrivint sobre la Guerra de secessió. L’acusació era, segons ell, un vicioso ataque lanzado en contra mía por fanáticos de Mayoria Moral respaldados por el poder del Estado Fascista.

Una inclinació envers els llibres que, potser inconscientment, queda reflectida a la seva novel·la. Es la famosa escena del franctirador.

Nos descolgamos por el agujero rectangular y caemos en una biblioteca. La metralla ha mutilado libros encuadernados en cuero. Cojo un librito de recuerdo. El autor es Jules Verne; el título está en francés. Guardo el libro en el bolsillo del muslo y meto la mano en la delantera de mi chaleco antibalas en busca de otra granada.

El títol original en anglès The Short-timers fa referència al temps que els queda als soldats per llicenciar-se. Un compte enrere que portaven en un peculiar calendari amb forma de dona nua, on el últims dies de servei estaven estratègicament reservats.

Los que hemos sobrevivido al descuento de días volaremos de regreso a América en el Gran Pájaro. Pero el hogar ya no estará allí y nosotros tampoco estaremos allí. La guerra se ha alojado en cada pliegue de nuestro cerebro, un insecto negro que nos parasita.

Bufón

Història somiada d’Arthur Schnitzler

L’autor vienès, de professió neuròleg, és conegut principalment per la seva extensa obra teatral i de relats curts. Trobareu l’obra en castellà a Acantilado.

Els seus llibres van ser bastant agosarats per l’època, però això no va impedir que fos un autor d’èxit. Schnitzler estava inclòs al llistat d’autors de la crema de llibres a l’Alemanya nazi als anys 30. per ser considerat “perillós”.

Va escriure guions de vàries pel·lícules inspirades en la seva obra, com Amoríos  o La senyoreta Else, rodades als anys 30. Es espectacular descobrir totes les adaptacions al cinema de l’obra de Schnitzler. Als anys 60 Kubrick va comprar els drets per filmar Història somiada però no va ser fins l’any 1999 que surt a la llum Eyes Wide Shut. L’exploració, en una parella adulta, burgesa i novaiorquesa, del abisme de la psique, fascina al director. Eros i Tànatos en estat pur. Va ser el mateix Kubrick, amb Frederic Raphael, qui van escriure el guió. Aquest últim en deixa constància de l’experiència al seu llibre Eyes Wide Open.

El protagonista, Fridolin, un metge vienès de posició acomodada, representa la dualitat entre amor i la infidelitat, entre la vida i la mort, entre el dia i la nit. El relat està impregnat d’una delicada frontera entre els dos mons: el real, lluminós i regentat per la seva dona Albertine, i la seva filla;  i el somiat, la nit on el plaer es superposa al treball. En aquest obscur món de la nit apareixen quatre figures femenines, com genets de l’apocalipsi de la quotidianitat: Marianne, la filla del pacient, la prostituta, l’enigmàtica salvadora i Pierrette, la filla del propietari de la tenda de disfresses.

El cotxe va aturar-se “¿Què passaria – va penar Fridolin – si en comptes de baixar… fugís d’aquí?” Però ¿on aniria? ¿A casa de la petita Pierrette? ¿A la de la prostituta de la Buchfeldgasse? ¿O a casa de Marianne, la filla del difunt? ¿O bé a casa seva? I amb un lleuger estremiment va adonar-se que l’últim lloc on desitjava anar era a casa.

El cicerone entre els dos mons és un antic company d’universitat, ara dedicat a la música, que li parla de una societat secreta de rituals eròtics i arcaics.

Els ulls de Fridolin vagaven assedegats de les figures exuberants a les esveltes, de les delicades a les esplèndidament descloses…; i com que aquelles dones despullades continuaven essent un misteri i des de les màscares  negres uns ulls grans el miraven resplendents, com l’enigma més irresoluble, el plaer indescriptible de mirar va convertir-se en el turment gairebé insuportable del desig.

Fridolin torna a l’ordre i l’harmonia familiar. La seva dona, que tot just es desperta, li explica un estrany somni. La fusió entre la realitat i la fantasia es fa més evident. Què és més real el somni de la seva dona o l’experiència viscuda aquella nit?

Certament els somnis es recordaven… Però també n’hi havia que s’oblidaven del tot i només en quedava una mena d’estat d’ànim enigmàtic, un atordiment misteriós. O bé es recordaven al cap d’un temps, de molt temps, i no se sabia si una cosa s’havia viscut o només s’havia somiat. Només…, només…!

• Adaptación de la novela El Resplandor por Stanley Kubrick
• Les bandes sonores a les pel·lícules d’Stanley Kubrick
• Stanley Kubrick: “Torne’m-ho a rodar una vegada més si us plau”