Stanley Kubrick: 13 pel·lícules, 11 llibres.

El director de cinema era un àvid lector i va trobar en els llibres una font d’inspiració. Et proposo seguir l’itinerari de lectures d’en Kubrick i descobrir les magnífiques novel·les que va portar al cinema.

Repte Kubrick. Acceptes el repte de llegir-te els 11 llibres?

Et presentaré una ressenya d’una novel·la per a cada mes de l’any que aniré ordenant cronològicament segons l’any d’estrena de la pel·lícula. No és la meva intenció fer spoilers ni comparar el llibre i la pel·lícula sinó simplement recuperar obres literàries de primera magnitud que, potser, han estat eclipsades per les seves adaptacions al cinema, convertides en clàssics per Stanley Kubrick. T’hi apuntes ?

  1. Cop mestre de Lionel White.
  2. Senderos de gloria de Humphrey Cobb
  3. Espartaco de Howard Fast
  4. Lolita de Vladimir Nabokov
  5. Dr. Strangelove, o, cómo aprendí a dejar de preocuparme y amar la bomba de  Peter George
  6. 2001: Una odisea del espacio d’Arthur C. Clarke.
  7. La naranja mecánica d’Anthony Burgess.
  8. Memorias y aventuras de Barry Lyndon de William Makepeace Thackeray.
  9. El resplandor de Stephen King.
  10. Un chaleco de acero de Gustav Hasford.
  11. Història somiada d’Arthur Schnitzler.

Cop mestre de Lionel White

Cop mestre de Lionel White. Barcelona: Edicions62, 1984.

Lionel White és un dels grans escriptors de la novel·la negra nordamericana. Un autor tan desconegut literàriament com exitosament adaptat al cinema.

La seva obra ha estat inspiració de la pel·lícula Reservoir Dogs de Quentin Tarantino, a qui va dedicar, juntament amb Jean Luc-Godard i altres, el film.

White va treballar com a periodista de successos, especialitzant-se en atracaments i secrets, fet que es reflecteix en la seva visió realista, crua i descarnada del crim. Cop mestre va ser publicada l’any 1955. Un any més tard Kubrick va filmar la seva adaptació amb el títol de Atraco perfecto (The Killing) amb participació al guió de l’escriptor Jim Thompson.

El llibre comença quan Johnny Clay surt de la presó després d’una llarga condemna. Ni el retrobament amb la seva xicota ni la possibilitat de començar una nova vida el fan desistir de la seva obsessió: l’atracament a l’hipòdrom de Long Island. Quatre anys a la presó dona molt de temps per pensar i Clay ja té pensat el cop mestre.

Un cop més la dona va pensar, ha canviat. Era estrany, però quelcom en ell era diferent. Físicament, els quatre anys no semblava que n’haguessin alterat gens l’aspecte. Hi havia, és clar, aquell toc nou de gris damunt les orelles. Tanmateix, encara era un home magre, fort, de sis peus d’alçària. Encara tenia els trets de la cara bellament pronunciats, i els seus ulls grisos continuaven tan clars i despreocupats com havien estat sempre. No, el canvi no era pas físic.

(…)

Encara parlava i actuava de la mateixa manera. Continuava essent el mateix Johnny de sempre. Excepte que d’alguna manera semblava haver posat seny. Ara, en ell, hi havia una actitud soterrada nova, profunda i seriosa, que abans no hi era. Una mena de propòsit seriós del qual sempre havia mancat.

Dos millions de dòlars és la recaptació màxima que l’hipòdrom de Long Island pot obtenir en un dia. El pla està pensat perquè ningú prengui mal, no hi haurà cap mort. Però del que més se sent orgullós Clay és del seu enginy a l’hora d’escollir els companys d’atracament.

En això hi ha la gràcia de tot plegat – va dir-li Johnny -. Evito l’equivocació que fan la majoria dels lladres. Sempre es relacionen amb altres lladres. Aquests homes, els qui van amb mi en aquest afer, no són – cap d’ells- delinqüents professionals. Tots tenen feina, tots fan una vida aparentment decent i normal. Però tots tenen problemes econòmics i tendència a pispar. No, no cal que t’hi amoïnis. És un pla a prova de ximples.

Tot atracament necessita d’un plànol i, a l’edició catalana, en trobem un de ben detallat. És una autèntica meravella poder llegir aquesta obra en la selecció de la mítica col·lecció La Cua de Palla.

Mapa de l’hipòdrom de Long Island, New York

Per més calculat que estigui el pla sempre hi ha el component humà. Els desitjos més incomprensibles i inesperats el poden esguerrar. Una Eva moderna pot impedeir a la banda accedir al paradís que atorga la seva part del botí. Un pecat original del que ningú està exempt: la vulnerabilitat de l’ésser humà.

Una dona així – va interrompre’l Johnny – adora la pasta. Se l’estima més que qualsevol cosa en el món. Deu tenir les seves pròpies idees per a quan tot estigui fet i acabat. Deu estar segura d’arrambar amb els calés del marit. I recordeu això: George s’ha ficat en l’afer només per un motiu. Proporcionar diners a la seva muller. Ell ho sap, i ella ho sabrà quan ell hagi rebut la seva part. I ella és forta. Molt més forta que ell. Podeu apostar que ella l’ajudarà perquè faci la seva tasca i la cobri.

No és estrany que la novel·la fascinés a Kubrick: personatges memorables, un objectiu conegut des de la primera pàgina, el fatalisme present en tota la història, una femme fatale, un convicte que jura que aquest és l’últim i definitiu cop. La pel·lícula és un film noir que fa tots els honors a la novel·la. Tant la novel·la com la pel·lícula atrapen des de l’inici fins al final. Un The end que només desvetllarem amb el titular del llibre.

Va observar casualment els titulars del periòdic i inconscientment va gravar-los en el seu cervell.

                            UN DELINQÜENT DÓNA

                            UN COP MESTRE A L’HIPÒDROM

                            I SE N’EMPORTA DOS MILIONS

The Killing (1956)

Espartaco de Howard Fast

Espartaco de Howard Fast. Barcelona: Edhasa, 2010.

El llibre sorgeix, curiosament, quan l’autor estava a la presó. No havia volgut lliurar al Comitè d’Activitats Antiamericanes una llista dels membres d’una organització (Joint Anti-Fascist Refugee Committee) d’ajuda a refugiats republicans espanyols. El llibre, com el seu protagonista, neixen en cautiveri.

Este libro está dedicado a mi hija, Rachel, y a mi hijo, Jonathan. Es una historia sobre hombres y mujeres valientes que vivieron hace mucho tiempo, pero cuyos nombres nunca han sido olvidados. Los héroes de esta historia albergaron el ideal humano de la libertad y la dignidad del hombre y vivieron noble y honradamente. Lo he escrito para que aquellos que lo lean – mis hijos y los hijos de otros – adquieran gracias a él fortaleza para afrontar nuestro turbulento futuro y puedan luchar contra la opresión y la injusticia, de modo que el sueño de Espartaco llegue a ser posible en nuestro tiempo.

Howard Fast (Pròleg)

El llibre, tal i com comenta Fast a la dedicatòria, és un homenatge a la llibertat i una crida a lluitar contra les injusticies. Un cop enllestit, l’autor porta el manuscrit a Angus Cameron, editor a Little, Brown and Company. Ràpidament J. Edgar Hoover, director del FBI, envia una carta a aquest darrer on l’advertia que no havien de publicar-lo. Després de passar per altres set editors és George Hecht, cap de la cadena de llibreries Doubleday, qui li proposa que s’autoediti el llibre, a canvi es compromet a fer una comanda de sis-cents exemplars. Howard Fast ja formava part de la lllista de negra d’autors que havia engegat el senador Joseph McCarthy. Un cop autoeditat, l’any 1951, es van vendre més de 40.000 mil exemplars i varis millions anys més tard, quan el Maccarthisme es va esvair. Deu anys després d’haver estat publicada, Kirk Douglas convenç als estudis Universal perquè se’n faci una versió cinematogràfica. La realització de la pel·lícula tampoc seria fàcil tal i com explica el mateix Douglas a Yo soy Espartaco. La resta és història del cinema.

Gladiador, ama la vida. En ella está la respuesta a todas las preguntas.

Espàrtac

“El tiempo se encogió y sobre el esclavo tracio se acumularon millares de años. Todo cuanto no había ocurrido en un millar de años iba a ocurrir en las próximas horas.”

Els fets es basen en la Tercera Guerra Servil que va encapçalar Espàrtac i que va suposar una amenaça per a l’Imperi Romà i per a la seva capital. La novel·la comença però, quan aquesta revolta ha estat sofocada, Espartaco és mort i els seus seguidors cruxificats. Poques són les ocacions on Espàrtac apareix a la novel·la: l’episodi de les mines, l’inici i final de la revolta ens permeten endinsar-nos en la personalitat d’aquest traci, humanista i coratjós. La major part del llibre són els mateixos romans, enemics polítics i militars d’Espàrtac, que no l’han conegut personalment, qui rememoren la seva figura.

“- Lee y aprende, hijo mío – le dice el viejo-. Así nosotros, los esclavos, llevamos un arma con nosotros. Sin ella, somos como las bestias del campo. El mismo Dios que le dio el fuego al hombre le dio el poder de escribir sus pensamientos, de modo que pueda recordar los pensamientos de los dioses en los dorados tiempos pasados. En aquel entonces los hombres estaban cerca de los dioses y podían hablar con ellos cuando querían, y entonces no había esclavos. Y ese tiempo volverá.

La revolta dels esclaus és recent però els romans ja no recorden que va estar a punt de perillar el seu status quo. Només els seus enemics més propers, el general Craso i el senador Graco, són conscients del llegat intangent i de l’empremta que Espàrtac ha deixat a les seves vides. La seva relació amb Varinia, la muller d’Espàrtac, és un bon exemple de com ja res tornarà a ser el mateix.

Hay dos tareas para las cuales los hombres están convencidos de que tienen talento, sin que para ello haga falta preparación ni estudios. Escribir un libro y dirigir un ejército. Y con buenas razones, ya que un número tan asombroso de idiotas hacen ambas cosas. (…)

Craso, general romà que va derrotar els esclaus

(…) Nosotros nunca hablamos de lo vacías que son nuestras vidas. Y eso es debido a que dedicamos tanto tiempo a llenar nuestras vidas. De todos los actos naturales de los bárbaros, comer y beber, amar y reír, de todas estas cosas nosotros hemos creado un gran ritual y las hemos hecho objeto de culto. Ya nunca tenemos hambre. Hablamos del hambre, pero nunca la experimentamos. Hablamos de la sed, pero nunca tenemos sed. Hablamos de amor, pero no amamos y tratamos de encontrarle un sustituto al amor en todas nuestras interminables innovaciones y perversiones. Entre nosotros la distracción ha ocupado el lugar de la felicidad y cuando una distracción deja de serlo debemos buscar algo más atractivo, más emocionante, más y más y más. Nos hemos embrutecido al extremo de ser insensibles a lo que hacemos, y esa insensibilidad crece.

Graco, senador

Deixo una comparació del llibre i de la pel·lícula sense spoilers i, per finalitzar, comentar que el llibre també va estar prohibit a Espanya i que el mateix Franco va estar a punt de fer perillar el rodatge de la pel·lícula. Espàrtac no agrada als dictadors. Només cal llegir-lo per saber-ne els motius.

Espartaco (1960)

El resplandor de Stephen King

El resplandor de Stephen King. Barcelona. DeBolsillo, 2018.

Si la pel·lícula et va posar els pèls de punta amb el llibre no podràs anar mai més a un hotel de muntanya en ple hivern. L’habilitat narrativa de Stephen King fa que el lector visqui la terrorífica atmòsfera de l’hotel Overlook fins al punt que realment sents que t’hi trobes allà.

L’autor es basa en un conte d’Edgar Allan Poe titulat La máscara de la mort vermella que recomano llegir abans d’El resplandor. No només hi ha una citació al principi del llibre sinó que King també inclou la figura del rellotge com una porta al món amagat dins de l’hotel i que atreu als personatges de la novel·la. L’autor s’inspira en la cançó Instant Karma de John Lennon per escollir el títol del llibre “We all shine on…“, encara que es va decidir per shining degut a que la paraula shine, en llengua anglesa, designa a les persones negres d’una manera despectiva. Curiosament és Hallorann, el cuiner de raça negra, qui adquireix un protagonisme inesperat i proporciona un clímax excepcional al final del llibre.

Amb tota humilitat, afegiria també la influència del conte de Barbablava. King el menciona al llibre i el reconverteix en la famosa i prohibida habitació 217.

Sense cap ànim de fer spoilers, puc afirmar que els fantasmes de l’Overlook prenen vida pròpia. Obre el llibre i deixa que entrin a la teva habitació. No te’n penediràs… o potser sí.

“Fiebre del encierro”. ¿Conoce la expresión? (…)

– Es la forma popular de denominar una reacción claustofróbica que puede darse cuando varias personas se encuentran encerradas durante un tiempo prolongado. La sensación de claustrofobia se exterioriza como aversión hacia la gente con quien uno se encuentra encerrado. En casos extremos puede dar como resultado alucionaciones y violencia, que pueden llevar al asesinato por motivos tan triviales como una comida quemada o una discusión sobre a quién le toca lavar los platos.

John Lennon Instant Karma! (1970)

El sueño de la razón produce monstruos

Goya
El resplandor (1980)

Les bandes sonores a les pel·lícules d’Stanley Kubrick

Stanley Kubrick: “Torne’m-ho a rodar una vegada més si us plau”

Autor: Ivana Ares Seijo

Soc Ivana Ares, bibliotecària. Porto més de 20 anys recomanant lectures a les biblioteques públiques. Ara em dedico a fer-ho a través del meu bloc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.