Bruno Munari: invenció, creativitat i imaginació

12 estímuls per a la creativitat en el món de les imatges

És possible estudiar les constants de la fantasia, de la invenció i de la creativitat? Podem comprendre com neix una idea? En el llibre Fantasía: invencion, creatividad e imaginación en las comunicaciones visuales, Bruno Munari ens ofereix les claus de d’aquest fenomen.

Bruno Munari

Yo creo, en cambio, que la gente quiere comprender, y por eso me he decidido a ofrecer explicaciones (…) para lograr así un mayor desarrollo de la creatividad y, por tanto, también, de personalidad.

BRUNO MUNARI

Imaginació, creativitat, invenció i fantasia

La fantasia i la imaginació són necessàries en la nostra vida i ens ajuden a desenvolupar la nostra identitat. Una personalitat creativa és necessària si volem canviar el món en el que vivim. Una persona creativa és capaç de resoldre problemes des d’una altra perspectiva, és més sensible a les dificultats de la societat i, en definitiva, pot imaginar i crear un món millor.

Per començar, una mica de teoria.

Fantasia: tot el que abans no existia, encara que sigui irrealitzable. És la imatge d’allò que no existeix físicament.

La fantasia és la facultat més lliure de totes. No cal que el producte de la fantasia es pugui realitzar alguna vegada o que funcioni. Amb la fantasia som capaços que pensar qualsevol cosa, per absurda, increïble, impossible o irrealitzable que aquesta sigui. La imatge apareix en la nostra ment i la podem comunicar als altres de maneres molt diverses. La fantasia serà més present quan més possibilitats tinguem d’establir relacions entre coses que coneixem. És fàcil pensar en un ratolí amb potes de gallina i escates de peix perquè relacionem tres animals, però si volem donar un pas més enllà hem de relacionar coses sense connexió aparent. Per exemple un ratolí gegant de gel que no es descongela mai i que menja núvols.

Invenció: tot el que abans no existia i que és exclusivament pràctic i útil, sense una vessant estètica. Per exemple: un nou motor de cotxe, una formula química, un instrument. De vegades l’inventor també es preocupa pel costat estètic i afegeix una decoració al seu invent (gravat, dibuix, etc.). L’exemple més actual el trobem a les fundes dels mòbils, veritables gadgets funcionals decorats a gust del consumidor.

Creativitat: tot el que abans no existia i que és realitzable d’una manera essencial i global. L’ús de la creativitat és indispensable i finalista per a la fantasia i la invenció. La creativitat necessita llibertat com la fantasia i la invenció però a diferència d’aquestes dues facultats dóna resposta a tots els aspectes d’un problema. És a dir la fantasia ens proporciona la imatge i la invenció la funció però la creativitat també té en consideració l’aspecte social, econòmic i psicològic. El producte final podria ser la projecció d’un objecte, un símbol, una nova didàctica o tècnica, etc.

Imaginació: és el mitjà que serveix per visualitzar el que pensen la fantasia, la invenció i la creativitat. Mentre la fantasia, la invenció i la creativitat produeixen alguna cosa que abans no existia, la imaginació pot imaginar alguna cosa que potser ja existeix però que no es troba present. La imaginació no és necessàriament creativa. Per exemple podem imaginar una bicicleta de vidre o de fusta però si pensem en una bicicleta feta de líquid, aquesta no es farà visible per molta imaginació que hi posem.

El producte de la fantasia, com el de la creativitat i de la invenció, neix de les relacions que el pensament estableix amb el que coneix, amb seva realitat més propera i quotidiana.

Bruno Munari imaginació i pensament
“El pensamiento piensa y la imaginación ve.”

El procés creatiu en una pregunta

Què passa quan la fantasia pensa en un vidre elàstic?

La imaginació es posa en marxa i l’imagina o el visualitza. Què passaria si el llenço?

La creativitat pensa en utilitzar-lo d’alguna manera útil.

La invenció desenvolupa una formula química per produir-lo.

La fantasía, la invención y la creatividad piensan, la imaginación ve.

12 elements per estimular la creativitat

Munari, al igual que el seu amic Gianni Rodari, creia fermament que la imaginació i la creativitat són indispensables en els infants i que, gràcies a elles, es convertiran en homes més independents i lliures, més compromesos amb la societat.

Una persona creativa toma y ofrece continuamente cultura a la comunidad, crece con la comunidad; una persona no creativa es a menudo un individualista obstinado en oponer sus propias idea a las de otros individualistas.

La creatividad debe, pues, estimularse. Pero ¿cómo? Inventando, por ejemplo, juegos con los que los niños puedan aprender cada vez algo nuevo, con los que puedan adquirir técnicas nuevas y comprender las reglas del lenguaje visual.

1. Els contraris: foc fred i gel calent

La font de Marcel Duchamp

La manifestació més elemental de la fantasia és possiblement el fruit d’invertir una situació o d’unir dos contraris en el mateix concepte o objecte.

Duchamp crea una font on l’objecte que tradicionalment ha estat receptor de líquids ara els retorna i, conseqüentment, perd la seva funció. Qui l’utilitzarà? Potser els surrealistes.

2. La multiplicació: el drac dels sets caps

NInes russes

Un altre aspecte de la fantasia es dóna quan es multipliquen les parts d’un conjunt sense que hi hagi noves alteracions o aquestes només siguin de dimensió. Les nines russes es multipliquen, amb una petita modificació en la seva mida, això provoca l’aparició de l’element sorpresa. Què hi haurà dins la propera nina?

Els monstres són uns dels productes d’aquest element fantàstic. Els dracs poden tenir molts caps i potes i així són encara més esgarrifosos o també podem transformar un inofensiu gat en un petit monstre si l’afegim 6 potes més. Ray Harryhausen, mestre i pioner indiscutible de l’animació, utilitza aquesta tècnica en el disseny de les seves criatures.

3. Afinitats visuals: un brau amb parafangs

Pablo Picasso, cap de brau

Un altre aspecte de la fantasia són les relacions que es produeixen per afinitats visuals, és a dir, quan un objecte ens recorda a alguna altra cosa o persona. Picasso va veure que les restes d’una bicicleta vella s’assemblava al cap d’un brau amb el manillar com a banyes.

Ens podem divertir molt atorgant una segona vida a objectes que ara només en tenen una.

Inmediatamente las dos partes se asociaron en mi imaginación. La idea de la cabeza de toro me vino a la mente sin reflexionar sobre ella. Solamente tuve que soldarlas. (…) quizás debí tirar la cabeza de toro. Arrojarla a la calle, al arroyo, a cualquier sitio, pero tirarla. Entonces habría pasado un obrero y la hubiese recogido. Quizás se hubiera dado cuenta de que con aquella cabeza de toro podría hacer un sillín y un manillar. Y lo habría hecho. Hubiera sido extraordinario.

Picasso explicando su obra Cabeza de Toro a Brassaï

4. Canvi de color: un pa blau

Pa blau de Man Ray

El canvi de color és tan senzill com efectiu. El món del circ està ple de canvis cromàtics: de cabell, colors estridents a la roba, etc. Moltes vegades no s’ha d’inventar res de nou. Agafem un objecte o diversos objectes i els pintem de color diferent com va fer Man Ray amb una baguette. Molts artistes pinten de negre o blanc una taula parada amb els aliments i tot. L’efecte que s’aconsegueix és que un objecte quotidià sembli irreal. Amb el canvi de color ja pertany al món del fantàstic.

El mateix Munari va canviar el color de la caputxa de la Caputxeta en el seu llibre La caputxeta vermella, verda, groga, blava i blanca.

5. Canvi de material: un martell de suro

La persistència de la memòria, Salvador Dalí

El canvi de material és un element indispensable de la fantasia que també està associat molt associat al cinema i als contes. El canvi moltes vegades suposa una anul·lació o supressió del material tradicional, com el cas del conte El vestit nou de l’emperador de Hans Christian Andersen o la pel·lícula L’home invisible (1933), adaptació de la novel·la d’H.G. Wells. El canvi de material és un recurs humorístic molt utilitzat en el món del cinema encara que també pot representar una tragèdia com en el cas de la invisibilitat o de la pseudotransmutació en el cas de La mosca (1958) de Kurt Neumann, basada en la novel·la de George Langelaan.

En el món de l’art La persistència de la memòria de Salvador Dalí o La máquina de escribir blanda de Claes Oldenburg es sustenten sobre el canvi de material i ens introdueixen a un món oníric i desconcertant.

6. Canvi de lloc: un llit enmig d’una plaça

barret de mag i conill

La rutina no és una bona companya de la fantasia. Estem acostumats a veure una persona estirada al seu llit i això no desperta cap interès. Però si aquest llit el situem amb el dormilega enmig d’una plaça, aquest canvi de lloc, ens generarà curiositat. Com ha arribat allà el llit? Aquesta pregunta pot ser el començament d’una bona història.

Giorgio De Chirico introdueix tota mena d’objectes als escenaris de les seves obres (guants de neteja al costat d’una estàtua clàssica o armaris enmig d’un bosc). També cal recordar la famosa escena del sopar de El discreto encanto de la burguesía (1972) de Buñuel on els protagonistes apareixen, com per art de màgia surrealista, dalt d’un escenari d’un teatre ple a vessar.

7. Canvi de funció: una pantalla de una làmpada feta amb paper pautat

bressol i revistes

El canvi de funció s’aplica quan es pren una cosa que serveix per a una finalitat molt precisa i s’utilitza per una altra de ben diferent o, s’adapta per a una nova utilitat. En la fotografia un antic bressol de fusta serveix com a revister. Munari va donar un nou ús a unes mitges a la seva làmpada Falkand. Les mitges aquí no serveixen per vestir les cames d’una dona sinó per decorar l’estructura metàl·lica de la làmpada.

8. Canvi de moviment: A la Ridolini

carrera de cargols

El canvi de moviment pertany a la fantasia. Podem imaginar un cargol que es mou ràpid com un cavall o un cotxe que no pot córrer més que un tricicle. En italià l’expressió “es mou a la Ridolini” fa referència l’actor de cinema mut que va aplicar elements de la fantasia en les seves produccions cinematogràfiques. Ridolini és com es coneix a Itàlia a l’actor Larry Semon. A Espanya és Jaimito i, després de la Guerra Civil, Tomasín.

Un exemple molt recent de canvi de moviment el trobem a Turbo (2013), un cargol de jardí tan veloç que competeix en les 500 milles d’Indianápolis. El canvi de moviment també pot afectar als superherois. Superman hauria d’habituar-se a agafar el metro en comptes d’arribar volant a la seva oficina del Daily Planet. El canvi pot aplicar-se també a objectes inanimats i més abstractes: un país on la burocràcia és molt ràpida, on el sol es mou tan ràpid que els anys duren una setmana o on els estris de cuina només permeten cuinar lentament, fent xup-xup.

9. Canvi de dimensió: un llumí pop

Mistos de Claes Oldenburg

El canvi de dimensió és un element molt utilitzat en l’art pop. De sobte ens trobem els objectes més comuns transformats en gegants de la quotidianitat. L’art pop i la publicitat han estat abanderats d’aquest fenomen. Claes Oldenburg n’és un clar exponent.

La literatura i el cinema de ciència-ficció i terror ha utilitzat el canvi de dimensió per capbussar-nos en els mons més estranys i inquietants que es puguin imaginar. Un simple canvi a l’escala mètrica i apareixen éssers fantàstics com King Kong (1933), unes formigues gegants a La humanidad en peligro (1954) o un home lluitant per la seva supervivència en El increíble hombre menguante (1957), basada en la novel·la de Richard Matheson.

10. La fusió: un monstre horrorós

Boris Karloff com a Frankenstein

Els éssers humans han produït monstres des dels inicis del temps. La mitologia, els contes infantils, les històries de terror a vora del foc i, més recentment, el cinema han utilitzat la fusió de diversos elements per crear-ne un de nou, diferent i esgarrifós.

Des del mite del minotaure, passant per La bella y la bestia (1946), Frankenstein (1931) de Mary Shelley fins Eduardo Manostijeras (1990). La literatura i el cinema es nodreixen de criatures mestisses, andròmines d’un món que les crea i les rebutja.

En el món de l’art les figures humanes amb calaixos a Jirafa en llamas o el suggerent títol d’una figura meitat peix i meitat dona a La invención colectiva de Magritte són dos bons exemples de la perplexitat que produeix la unió d’objectes i elements diversos.

11. Canvi de pes: un formidable aixecador de pesos

El castillo de los Pirineos, René Magritte

Us imagineu que l’aixecador de pesos d’un circ després de fer l’esforç de sobrealçar la barra amb les boles de ferro, de sobte s’enlaira amb les peses com si fos una gràcil papallona?

El canvi de pes és un element fantàstic i de paròdia molt utilitzat en el món del circ i el cinema mut. La roca arrelada a El castillo de los Pirineos de René Magritte es manté sostinguda sorprenentment a l’aire mentre les onades baten a la platja.

12. Combinacions: relacions entre relacions

El jardí de les delícies d'El Bosco

Per últim, però no per això menys important, l’element fantàstic es pot combinar de totes les formes que considerem oportunes per obtenir un resultat més complex i efectiu. Podem canviar la mida d’un gat i fer-lo gegant, li traiem pes i el fem tan lleuger que l’haurem de lligar amb un cordill perquè no s’escapi. El gat es passa més temps amb els ocells que amb altres felins domèstics i finalment li surten ales. Aquest potser el motiu de perquè els gats protagonistes de Catwings d’Ursula K. Le Guin en tenen d’ales.

Así pues, la fantasía será tanto más viva cuantas más posibilidades tenga el individuo de establecer relaciones

Bruno Munari

Tots aquests elements de fantasia no són recomanacions infal·libles per convertir-nos en artistes, inventors o creatius de renom. Munari pretén comprendre els mecanismes i eines que té la fantasia per crear nous objectes i mons. Necessitem també pràctica, esforç, treball i comunicació. Si no sabem transmetre allò que ha sorgit de la nostra imaginació es convertirà en un exercici personal i un entrenament repetitiu propi d’un gimnasta, més que d’una persona creativa.

Per saber-ne més

  • Csikszentmihalyi, Mihaly. Fluir: una psicología de la felicidad. Barcelona: Destino, 2011.
  • Munari, Bruno. Artista y diseñador. Barcelona: Gustavo Gili, 2019.
  • Munari, Bruno. ¿Cómo nacen los objectos?. Barcelona: Gustavo Gili, 2016.
  • Munari, Bruno. Diseño y comunicación visual: contribución a una metodología didáctica. Barcelona: Gustavo Gili, 2016.
  • MunArt.org
  • Rodari, Gianni. Gramàtica de la fantasia: introducció a l’art d’inventar històries. Barcelona: Educaula, 2019.
  • Vygotskij, Lev S. La imaginación y el arte en la infancia: ensayo psicológico. Tres cantos: Akal, 2012.

Autor: Ivana Ares Seijo

Soc Ivana Ares, bibliotecària. Porto més de 20 anys recomanant lectures a les biblioteques públiques. Ara em dedico a fer-ho a través del meu bloc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.