21 novel·les sobre la solitud
Solitud
1 f. [LC] Estat de qui és sol, de qui viu sol o gairebé sol.
2 f. [LC] Lloc solitari, desert, inhabitat.
La solitud és difícil de definir. N’hi ha tantes com a persones, ja que cadascú la percep d’una manera diferent. Hi ha solituds esperades, temudes, imprevistes, salvadores, conscients… i un llarg etcètera. Potser el primer protagonista solitari sigui Adan, i tal vegada sigui ell el primer descontent amb aquesta situació en el Paradís. Amb Eva van esdevenir els primers duets solitaris i també podem dir que estaven sols davant del perill que els plantejava la serp. Tres classificacions que s’escauen amb les novel·les de la llista. Queden fora algunes obres, però heu de saber que la tasca d’escriptora la faig en solitari. Errare humanum est.
Robinson Crusoe. Daniel Defoe. Madrid: Alianza Editorial, 2022.
Basada en la vida del mariner escocès Alexander Selkirk, fets molt difosos a l’època de l’autor. No faré cap spoiler al dir que Robinson Crusoe passa 28 anys sol en una illa prop de les costes de Trinitat i Veneçuela. El que sí descobrirà el lector és que la solitud no lliura al protagonista dels seus prejudicis socials, fins i tot quan troba l’esperada companyia amb l’arribada de Divendres. La gran novel·la de l’home autosuficient que ha transcendit de la literatura per convertir-se en icona universal de la solitud.
Tal era mi ferviente deseo de que tan solo un hombre se hubiese salvado: ¡Oh, si tan solo uno se hubiese salvado! Repetía una y mil veces: ¡Oh, si tan solo uno se hubiese salvado!
El último hombre. Mary Shelley. Tres Cantos: Ediciones Akal, 2020.
Publicada l’any 1826, el llibre descriu una societat futura del segle XXI que ha estat arrasada per una pandèmia. Lionel Verney, l’únic supervivent, ens recorda els últims anys d’una civilització ja perduda. El protagonista sorprenentment sobreviu a una malaltia que només afecta als humans (qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència?). El relat, pessimista i dur, va ser escrit després de la mort prematura dels fills de l’autora i del seu home, el poeta Percey Shelley. L’obra no va tenir l’èxit de Frankenstein, amb qui guarda certa semblança, i ha hagut d’esperar gairebé dos segles per tenir el reconeixement que es mereix.
[El último hombre] Podría muy bien describir los sentimientos de ese ser solitario, sintiéndome yo misma la última reliquia de mi querida raza, mis compañeros extintos antes que yo…
Mary shelley
Los asquerosos. Santiago Lorenzo. Barcelona: Blackie Books, 2018.
Manuel fuig de Madrid després d’agredir un policia en defensa pròpia. No confia en la justícia i decideix amagar-se a Zarzahuriel, un poble abandonat de l’Espanya buida. Allà viurà en perfecta solitud, ajudat logísticament pel seu oncle. La idíl·lica vida de Manuel es veu torbada quan apareixen uns veïns inesperats: els fastigosos, abanderats per la “Mochufa”.
Una divertida i lúcida crítica a la societat de consum, a la necessitat de generar soroll, de viure d’esquenes a la natura i, en definitiva, al homo economicus per reivindicar l’homo sapiens.
Va ser adaptada al teatre amb Miguel Rellán i Secun de la Rosa en els dos papers principals.
La cosa era vivir arrinconado, sin más pautas que las propias. Todas las deudas son con la gente. No hay gente, no hay deudas.
Tota una vida. Robert Seethaler. Barcelona: La Campana, 2017.
Andreas Egger viu en una imaginària aldea als Alps. La seva vida no ha estat gens fàcil. Abandonat per la mare, viu amb el seu oncle que el maltracta fins deixar-lo coix. Malgrat els embats de la vida, Andreas aconsegueix viure plàcidament renunciant a les comoditats a la vall que l’ha vist créixer. Una breu novel·la plena de sensibilitat, i poesia. L’emoció que traspua el protagonista i de la seva actitud davant la vida no et deixarà indiferent.
Una meravellosa contemplació d’una vida solitària en una vall remota.
Ian macEwan
Wakefield. Nathaniel Hawthorne. Madrid: Nórdica, 2011.
Conte que fa fascinar a Borges, que el veia com el més perfecte artefacte narratiu de la història i precursor de Kafka. Basat en fets reals, l’autor narra la vida de Wakefield, que un dia abandona la seva casa i la seva dona per viure vint anys d’incògnit prop d’ella. L’absència és un tema que ja havien abordat altres escriptors però la inexplicable falta de motiu del protagonista i l’estil de l’autor fan únic aquest relat. Una deliciosa lectura en una edició bilingüe il·lustrada magníficament per Ana Juan.
Si Kafka hubiera escrito esa historia, Wakefield no hubiera conseguido, jamás, volver a su casa; Hawthorne le permite volver, pero su vuelta no es menos lamentable ni menos atroz que su larga ausencia.
Jorge luis borges
Me he recluido; sin el menor propósito de hacerlo, sin la menor sospecha de que eso iba a ocurrirme. Me he convertido en un prisionero, me he encerrado en un calabozo, y ahora ya no doy con la llave, y aunque estuviera abierta la puerta, casi me daría miedo salir.
nathaniel hawthorne, carta al poeta longfellow
La vida simple. Sylvain Tesson. Madrid: Alfaguara, 2013.
El dia a dia del periodista Sylvain Tesson en els sis mesos que va passar sol en una minúscula cabana a la riba del llac Baikal, en els boscos de Sibèria. Escrit en forma de diari, Tesson explica la seva experiència solitària en un racó perdut del món on la interacció amb la natura sobrepassa a la humana. Amb l’ordinador congelat i a una distància de dies de camí de la població més propera, l’autor només compta amb els llibres com a companys. A tenir en compte la llista de les seves lectures, així com el còmic Dins dels boscos de Sibèria. Un viatge a l’interior de la solitud.
Me prometí entonces vivir varios meses en una cabaña, solo. El frío, el silencio y la soledad son estados que en el futuro serán más preciosos que el oro. En una Tierra superpoblada, recalentada, ruidosa, una cabaña en el bosque es la utopía.
Encender una hoguera. Jack London. Madrid: Rey Lear, 2011.
Relat curt d’un dels mestres de la literatura. Aquesta edició recull la versió que l’autor va fer l’any 1908 magistralment il·lustrada per Rául Arias. Si encara hi ha algú que pensa que London és un autor de llibres juvenils, aquesta és una bona ocasió per treure’l d’aquesta greu equivocació. Ambientada al Yukon, la narració és una bella i inquietant lluita entre l’home i la natura. El sol fet d’encendre una foguera pot representar la diferència entre la vida i la mort. Chaboué va fer una esplèndida adaptació al còmic, sense perdre el dramatisme de l’obra original.
El anciano había enunciado con toda seriedad la ley según la cual por debajo de cincuenta grados bajo cero no se debe viajar solo por la región del Klondike. Pues bien, allí estaba él; había sufrido el accidente más temido, iba solo, y, sin embargo, se había salvado. Abuelos veteranos, pensó, eran bastante cobardes, al menos algunos de ellos. Mientras no se perdiera la cabeza no había nada que temer. Se podía viajar solo con tal de que se fuera hombre de veras.
Únic a la seva espècie
El planeta de los simios. Pierre Boulle. Barcelona: Minotauro, 2012.
Aquesta novel·la és d’aquests llibres relegats a l’oblit degut a l’èxit de la seva versió cinematogràfica. Qui no coneix la darrera escena a la platja amb l’estàtua de la llibertat mig ensorrada?
El protagonista, un periodista, es troba en un planeta dominat per simis. Els humans són simples mascotes i esclaus del règim dels primats. Haurà de lluitar contra la idea establerta que els humans no tenen capacitat de raciocini i són simples imitadors dels simis. L’autor inverteix magistralment el rols actuals entre primats i homes per qüestionar la supremacia humana. El llibre no et deixarà indiferent i et farà plantejar-te, entre d’altres coses, la teva propera visita al zoològic.
Torturaba mi cerebro para buscar un sentido a los acontecimientos de que había sido testigo. Tenía necesidad de este esfuerzo intelectual para poder huir de la desesperación que me estaba acechando, para probarme a mí mismo que era un hombre, quiero decir un hombre de la tierra, una criatura racional, acostumbrada a buscar una explicación lógica a todos los caprichos de la naturaleza, incluso a los de apariencia milagrosa, y no una bestia acorralada por unos monos extrañamente civilizados.
Soy leyenda. Richard Matheson. Barcelona: Minotauro, 2020.
Los Ángeles, gener de 1976. Robert Neville és l’últim home viu en un planeta devastat per un virus desconegut. Però no està sol. Afora els vampirs estan a l’aguait. Atrinxerat a casa seva, convertida en fortalesa, Neville posa el tocadisc. La música clàssica esmorteix els odiosos gemecs per aconseguir sang fresca. Fins que la foscor recula i arriba la llum.
Clàssic de la ciència-ficció, adaptat al cinema en tres ocasions, la primera amb guió del propi Matheson. L’autor, guionista de la mítica Sèrie The Twilight Zone, construeix el relat del supervivent per abordar temes filosòfics i socials. Neville, en clara minoria numèrica, construeix el seu relat victimista en un intent de recuperar la raça humana i aniquila sense pietat als vampirs. El protagonista es converteix en un nou Van Helsing, decidit a erigir-se com a hereu d’una espècie que ha dominat el planeta fins llavors.
“La fuerza del vampiro consiste en que nadie cree en él.”
Gracias, doctor Van Helsing, pensó Neville dejando a un lado su ejemplar de Drácula. Se quedó mirando pensativamente la biblioteca, escuchando el segundo concierto para piano de Brahms, con un whisky en la mano derecha y un cigarrillo entre los labios.
La peste escarlata. Jack London. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2012.
Escrita l’any 1912, l’obra sembla una profecia de la pandèmia per coronavirus que vam viure el fatídic 2020. London ambienta la història en un futur any 2073, seixanta anys després d’una epidèmia anomenada “La mort vermella” pels rastres granes que deixava en la pell dels afectats. El protagonista, James Smith és un dels pocs supervivents i viu a l’àrea de Sant Francisco, amb els seus néts. Les noves generacions viuen com a recol·lectors– caçadors, agrupats en tribus, i fan servir un llenguatge i intel·lectes limitats. Un nit un dels seus néts demana a Smith que els expliqui la història de la mort escarlata. Comença el relat que London, amb la seva mestria habitual, fa d’una civilització moderna extinta, dels últims dies d’una societat que el protagonista enyora, d’una raça condemnada a apagar-se i endinsar-se en la immensitat de la foscor. Els que hem viscut la pandèmia, tindrem reminiscències de la nostra por, dels nostres pitjors auguris. Per sort és només ciència-ficció.
Hoy, soy el último superviviente de la peste escarlata, y solamente yo conozco las maravillas del lejano pasado. El hombre, que fue en otros tiempos dueño del planeta, dueño de la tierra, el mar y el cielo, el hombre, que fue un verdadero Dios, ha vuelto a su primitivo estado de salvajismo y busca su subsistencia siguiendo los cursos del agua.
Tarzán de los monos. Edgar Rice Burroughs. Madrid: Nórdica Libros, 2022.
Si dic que el protagonista d’aquest llibre és en John Clayton junior, futur Lord Greystoke, segurament ningú sabrà de qui es tracta. La popularitat del personatge de Burroughs va ser tan gran que l’autor va escriure dues dotzenes de seqüeles. La gent no es cansava de les aventures d’aquest “pell blanca” criat per una goril·la a Sierra Leona. Tarzan ens fa somiar en la possibilitat de retornar a l’Edèn que mai hem conegut, de viure en harmonia amb la natura, de lluitar contra aquells que la malmeten i de saltar de liana en liana, com molt bé descriu Javier Krahe. Pocs hauran llegit el llibre però molts hauran vist les pel·lícules de l’emblemàtic Johnny Weissmüller, convertit en icona cultural de l’home bo de Rousseau. I pensar que tot va sortir de les pàgines d’un llibre!
Burroughs tiene un don que muy pocos escritores poseen:
gore vidal
puede describir la acción vívidamente.
Sol davant el perill
El marciano. Andy Weir. Barcelona: B de Bolsillo, 2018.
Mark Watney es troba sol al planeta Mart. L’ajuda es troba a més de 200 milions de kilòmetres de la terra i arribarà en 4 anys. Les seves provisions estan pensades per un mes i, el pitjor de tot: ningú sap que està viu. Tot apunta a una obra dramàtica però trobarem una novel·la esperançadora, amb molt humor i ciència, que combina l’aïllament marcià del protagonista amb el ressò de la seva tragèdia a la NASA. La novel·la va ser magistralment portada al cinema per Ridley Scott l’any 2015.
Marte es una tierra desolada y estoy completamente solo en ella. Eso ya lo sabía, por supuesto. Sin embargo, hay una diferencia entre saberlo y experimentarlo realmente.
El viejo y el mar. Ernest Hemingway. Barcelona: Debolsillo, 2018.
Publicada l’any 1952, l’obra ens parla de Santiago, un pescador a qui tothom anomena El Viejo. Després d’una ratxa de mala sort decideix embarcar-se sol a provar sort. Amb el mar com a únic company, el vell pescador fa un repàs a la seva vida. Després de tres dies la canya es tensa…
Una de les obres mestres sorgides de la ploma de Hemingway. Nostàlgica, poètica i reflexiva. Santiago ha testat portat al cinema en diverses ocasions però m’agradaria destacar l’animació de Petrov.
Nadie debiera estar solo en su vejez. Pero es inevitable que así sea.
2001, una odisea espacial. Barcelona: Debolsillo, 2003.
En un món com l’actual hiperconnectat, amb l’omnipresència dels dispositius mòbils hi conviu la més profunda de les solituds. Si hi afegim que viatges en una nau espacial amb destí a Júpiter, sense conèixer el motiu de la teva missió i, a sobre, el supercomputador HAL-9000 pren iniciatives que afecten a la teva supervivència, tenim el còctel perfecte per tenir-nos captivats fins al final. No podem dir que la novel·la sigui adaptada al cinema, sinó que aquesta va sorgir del guió de la mítica pel·lícula. Un cas únic de creació literària.
El espasmo de esperanza y miedo pasó instantáneamente, en cuanto la fría lógica reemplazó la emoción. La cápsula, que aún aceleraba, estaba tan solo sacudiendo el peso que arrastraba. El gesto de Poole era el eco del capitán Ahab cuando, pegado a los flancos de la ballena blanca, su cadáver había hecho señas a la tripulación del Pequod, llamándola a su fatal destino.
El crepuscle del món. Werner Herzog. Barcelona. L’Altra. 2021.
L’any 1997 Werner Herzog era a Tòquio per dirigir una òpera. Li van demanar a quina personalitat important de Japó li agradaria conèixer i ell va contestar sense dubtar: Hiroo Onoda. Va ser l’inici d’una sèrie d’entrevistes que van donar com a fruit la primera novel·la del cineasta. Fidel als personatges quixotecs, l’autor narra la vida d’aquest soldat destinat a defensar l’illa de Lubang, ara a la Indonèsia, durant 29 anys, sense saber que la II Guerra Mundial ja havia acabat. Rendir-se hagués estat una deshonra.
L’expressió del rostre de l’Onoda queda impassible, impenetrable.
El major Taniguchi prefereix aclarir tots els dubtes.
– Operaran des de la Jungla. La seva serà una guerra de pur desgast. Escaramusses des de diferents amagatalls. Vostè serà un fantasma, inabastable, l’etern malson de l’enemic. La seva serà una guerra sense gloria.
Werner Herzog
Relato de un náufrago. Gabriel García Márquez. Barcelona: Random House, 2014.
Un altra novel·la que té com a punt de partida una entrevista. Aquest cop a Luis Alejandro Velasco, un tripulant d’un vaixell miliar que va sobreviure deu dies a la deriva. García Márquez va publicar la història diàriament durant dues setmanes al diari El espectador l’any 1955 i no va ser fins l’any 1970 que es va publicar en forma de llibre. El títol original Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre ens dona pistes de les peripècies del protagonista. Un reportatge novel·lat d’un fet real que ha passat a la història de la literatura i que també ha estat adaptada al teatre.
Puede esperarse un año en el mar, pero hay un día en que ya es imposible soportar una hora más.
Diario de un viejo cabezota: (Reus, 2066). Pablo Martín Sánchez. Barcelona: Acantilado, 2020.
Amb aquesta novel·la es tanca la trilogia del jo d’aquest autor que s’autodefineix com a oulipiano de pro. Reus, 2006, la Península Ibèrica està sent desallotjada. Un grup de veterans es resisteixen a marxar i s’atrinxeren a l’Institut Pere Mata. Entre ells un vell escriptor. A través del seu diari entreveiem els esdeveniments externs al llarg de 99 dies. Però no tot és acció en el relat, el protagonista combina les notícies més actuals sobre la situació actual i detalls tan banals com la recepta per fer una paella. La solitud té aquestes contradiccions.
Las tramas ambientadas en el futuro tratan de las cosas que asustan en el presente. En realidad, no tratan sobre el futuro.
Lionel Shriver
Duets en solitari
No és bo que l’home estigui sol
(Gènesi 2:18-19)
Viernes o los limbos del Pacífico. Michel Tournier, Madrid: Alfaguara, 2012.
Si hi ha algun protagonista amb anuptafòbia a la literatura aquest és Robinson Crusoe. En aquesta ocasió Tournier, com diu al pròleg, s’esforça per “encarnar los mitos eternos en personajes e historias de su tiempo.”
El Crusoe i Divendres de Tournier tenen una segona oportunitat: la de l’aprenentatge comú, la de decidir el seu destí, la de corregir els errors, la de canviar d’opinió, la de superar les pors…
Sé ahora que cada hombre lleva consigo- y como sobre él- un frágil y complejo andamiaje de costumbres, respuestas, reflejos, mecanismos, preocupaciones, sueños e implicaciones que se ha formado y continúa transformándose por los contactos perpetuos con sus semejantes.
Mecanoscrit del segon origen. Manuel de Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 2012.
Quan parlem de distopies pensem en la literatura anglosaxona. Amb aquesta visió esbiaixada descuidem una de les obres mestres de la ciència-ficció escrita en català i adaptada al cinema.
L’Alba i en Dídac, únics supervivents a un atac extraterrestre, hauran de créixer sense adults. Ho faran conscients que l’espècie humana té en ells una segona oportunitat. No sabem perquè aquest llibre ha estat catalogat com a literatura juvenil però sí que cal reivindicar-lo com una gran novel·la del gènere distòpic, no de la literatura catalana, sinó de la universal. Pedrolo s’ho mereix.
Van entretenir-se més en arribar a les dues cases contigües on havien viscut i que, passatgerament, ressuscitaren en ells una emoció fàcil de contenir, perquè ara ja no eren aquelles dues criatures que, de sobte, ho perdien tot, sinó un noi i una noia aleshores inexistents, la història dels quals començava al moment que es decidien a ser origen i no acabament.
La pell freda. Albert Sánchez Piñol. Barcelona: La Campana, 2017.
L’autor es va donar a conèixer amb aquest thriller on la parella protagonista viu a una solitària illa que, finalment, no està tan deshabitada com creien. L’èxit de la novel·la està plenament justificat. L’originalitat de l’argument, els girs inesperats a la història, la reacció dels dos protagonistes enfront el conflicte. Una novel·la de camí a convertir-se en un clàssic. Com no pot ser d’una altra manera, es va fer una pel·lícula.
Tots els ulls miren, pocs observen, molt pocs hi veuen.
La carretera. Cormac McCarthy. Barcelona: Literatura Random House, 2019.
Premio Pulitzer l’any 2007. Narra la història d’un pare que segueixen el traç d’una carretera rumb al sud en un futur postapocalíptic. El món actual ha quedat reduït a una terra de cendres. No hi ha sol. Un fred glacial ho envaeix tot. Els únics supervivents s’han tornat salvatges i perillosos. En aquesta situació hostil el pare farà qualsevol cosa per protegir el seu fill. La mestria de McCarthy no es pot resumir ni descriure. Cal llegir-la i, si voleu, veure la pel·lícula.
“Siempre” es mucho tiempo. Pero el chico sabía lo que él sabía. Que siempre es un abrir y cerrar de ojos.
Bonus track solitari
S’han quedat al calaix de sastre altres novel·les que també s’inclourien en aquesta llista. El meu temps és limitat i, encara que no descarto una possible ampliació, només us ofereixo els títols de novel·les, relats, còmics i pel·lícules que encaixen amb l’idea de solitud que transmeten les novel·les.
Adiós, Robinson de Julio Cortázar, Tus pasos en la escalera de Antonio Muñoz Molina, L’home cabirol de Geoffroy Delorme, Fin de David Monteagudo, El Conde de Montecristo d’Alenxadre Dumas, Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti, Solos de Gazzotti i Velhmann, Un hombre soltero de Christopher Iserhwood i Hacia rutas salvajes de Jon Krakauer, les dues últimes i el Conde de Montecristo adaptades al cinema. I les pel·lícules Moon, El ártico, Finch, Náufrago, La tortuga roja, Wall-e.
El meu agraïment a Rosa Martínez i Oscar González per les seves aportacions.
Gràcies per arribar fins aquí, especialment a Almudena i Paloma. És un plaer saber que hi ha algú llegint-me.
tusitala451 