Una selecció musico-meteorològica molt personal
El canvi climàtic ens ha privat de les quatre estacions a les que estàvem acostumats i, també, de la pluja. Transitem entre la sequera més temuda i les pluges torrencials més devastadores. Des de temps immemorials l’ésser humà ha dansat i cantat a fi de que l’esperada pluja aparegués. Un univers musical que ha persistit fins als nostres dies. Convoquem, un altre cop, a les muses de la música a fi que torni una pluja que benefici a la natura i a la humanitat, amb la seva sonoritat melodiosa picant els vidres de les nostres finestres.
Ja ho deia Raimon, la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa.
Començarem aquest itinerari musical i personal amb una vella cançó cèltica que té la pluja per tema i que, de ben segur, tots reconeixeu. Només hem de témer una cosa: que el cel ens caigui damunt del cap.
Hi ha escenes que, acompanyades d’una bona cançó o banda sonora, tenen la pluja com a protagonista, des de Los Ángeles a Nova York. Un encert de Vangelis i Henry Mancini, compartit amb els directors de les pel·lícules, Ridley Scott i Blake Edwards, que han aconseguit que retinguem la pluja a la retina.
Música, pluja i amor. Un trio que funciona molt bé a Los Puentes de Madison, amb música de Lennie Niehaus. No ho dic jo. Ho diu Fotogramas.
No ens oblidem de Dos hombres y un destino. Una escena sense pluja però amb un tema de B. J. Thomas inoblidable que l’evoca magistralment i que va guanyar l’Òscar a la millor cançó l’any 1969.
Deixem que plogui en el cinema i centrem-nos en la música, mantenint un tema tan universal com l’amor. Com ja sabem hi ha “torrenciales arrebatos” que només passen en dies de tempesta. M’encanta com Brassens pronuncia les erres a L’Orage. També teniu la versió en castellà a La Mandrágora.
A Garbage li passa com a Brassens, només són feliços quan plou.
El seu goig màxim arribaria amb una tempesta elèctrica.
I de tempesta en tempesta. Aquest cop en la versió clàssica de la mà de Vivaldi. El tercer moviment dins del Concert núm. 2 en sol menor, Op. 8, RV 315, “L’estiu“.
Parlant de clàssics… del pop britànic. Els Beatles i els Rolling Stones també li han dedicat cançó a la pluja i a l’arc de Sant Martí, gravades amb només un any de diferència.
Si fem referència a l’Arc de Sant Martí hem de tornar irremeiablement al cinema.
De tots els colors de l’Arc de Sant Martí els que més m’agraden son el violeta i el vermell.
Encara que, per rareses meteorològiques, estigueu atents a la previsió del temps de The Weather Girls. Els desitjos cauen del cel… lleugers de roba. Al·leluia!
Desconeixem si els homes d’aquesta pluja són els mateixos que els de Mike Oldfield.
Encara que, de vegades, la pluja pertany al regne de la sensibilitat. La podem trobar a la sortida d’una fàbrica o, simplement, al cor.
I l’agonia es pot eternitzar durant un mes sencer.
Per deslliurar-nos d’aquest patiment només ens queda invocar una pluja benigna al Déu o Deus de la pluja.
Trobareu més cançons a los 40 Principales i 13 més tradicionals destinades a invocar al Déu de la pluja, que esperem que sigui benèvol i ens faci arribar, d’una manera dosificada, l’aigua que tant necessitem. Podeu sentir la llista d’Spotify on, certament,no plourà a gust de tothom.
tusitala451 